El desván del museo - Blog de opinión gitana

20 març, 2024

Rosa Parks, la Motown, els gitanos i el flamenc

by Juan José Suárez Laso

Una fucking fotuda tard de l’u de desembre de 1955, Rosa Parks, una bella dona negra amb una preciosa floreta en el seu pèl no va voler aixecar-se del seu seient en un autobús de línia perquè un blanc, segons obligaven les lleis de segregació dels EUA d’Amèrica, s’assegués en ell. Els seients de la part davantera de qualsevol autobús estaven reservats per als blancs. Era una fucking fotuda tarda de fred a Montgomery, Estat d’Alabama, en el profund sud del profund i fotut fucking racisme americà. Ella no estava cansada després d’un llarg dia de treball al servei dels blancs, el que estava era farta d’haver-se de rendir a la voluntat de cada blanc en tots els seus dies. Va arribar la policia, la van detenir i va estar en la presó uns dies. Les dones negres dels Estats Units van veure en aquest fet l’ambició de canviar els seus dies, les seves nits i els seus esperits fotuts.

Aquest dia va canviar la història del món, també la de la música ja que, des d’aquesta tarda d’hivern, les millors veus negres i els millors compositors de la música nord-americana van començar a cantar i a compondre d’una altra forma. Les seves lletres, les seves melodies i la seva ràbia van donar lloc a un nou so, fresc i alliberador que va portar el naixement, poc després, d’un segell discogràfic des d’on totes aquestes intèrprets van canviar el fotut fucking esperit del món. I dic del món perquè la repercussió que van tenir les seves cançons va fer sentir-se negra a la resta de la humanitat.

Aquí no parlaré de la capacitat de la música de transcendir tots els codis, lleis i prejudicis. Avui només vull reflexionar de la transcendència de la Motown, aquest segell discogràfic que va prendre aquest petit acte de Rosa Parks per a retornar el fucking odi racial a la resta del món transformat en amor i música, en bellesa i reivindicació, en acció política a través de cançons que van tenir un èxit brutal per tots els racons del planeta. Tots, blancs i negres, van ballar al ritme d’aquestes cançons.

La Motown Record és un segell discogràfic estatunidenc fundat per Berry Gordy Jr. en 1960. La seva primera seu la va tenir a Detroit. La Motown va exercir un paper important en la integració racial de la música popular negra americana. En la dècada de 1960 van crear un nou so Soul. En aquesta dècada va col·locar 79 discos en el top-ten, la llista d’èxits del país. De 1961 a 1971 algunes de les artistes que van gravar en l’estudi d’aquest segell van ser The Supremes, amb Diana Ross, Les Four Tops, els Jackson Five, Stevie Wonder, The Miracles, Marvin Gaye, The Marvelettes, The Temptation, Otis Redding, Lionel Ritchie, i moltes altres solistes i grups que han transformat el segle vint i han destruït algunes barreres racials.

Smokey Robinson, un dels creadors del segell, deia: “En els anys seixanta, jo encara no era conscient que no sols fèiem música, sinó també història. Vaig reconèixer els ponts que creuàvem, els problemes racials i les barreres que derroquem amb la música. Ho vaig reconèixer perquè ho vaig viure. Anava al sud en els primers temps de la Motown i el públic estava segregat. Després van començar a escoltar la música del nostre segell i quan tornàvem al bell sud, el públic estava integrat i els nens ballaven junts i s’agafaven de la mà.”

Aquesta discogràfica es va especialitzar en el Soul i va crear un so identificable denominat ‘So Motown’ que solia utilitzar panderetes per a accentuar el ritme de fons, línies de baix elèctric prominents, sovint melòdiques, amb estructures i acords distintius i un estil de cant de crida i resposta que tenia el seu origen en la música Góspel. En 1971, Jon Landau, el crític de la revista Rolling Stones, va escriure que aquest so consistia en cançons amb estructures senzilles però amb melodies sofisticades, al costat d’un patró de bateria de quatre temps, l’ús regular de vents i cordes, i un estil de mescla dels aguts que es basava en gran manera en la limitació i equalització electròniques (augment de les freqüències de gamma alta) per a donar a la creació un so distintiu particularment eficaç per a la seva difusió per la ràdio AM. També es van utilitzar tècniques de producció Pop, com l’ús de seccions de cordes orquestrals, seccions de trompa i veus de fons acuradament arreglades. S’evitaven els arranjaments complexos i els riffs vocals elaborats i melismàtics. Els creadors del so Motown creien fermament en el principi “Keep it Simple, Stupid!”.

I és que La Motown és una mica més que una companyia discogràfica. Va suposar en el seu moment una autèntica revolució més enllà de la música. Els seus enganxosos temes van omplir els llocs més alts de les llistes d’èxits, abans només reservades a artistes blancs. D’aquesta manera, el so Motown es va convertir en la banda sonora de la lluita pels drets civils i contra la segregació racial. Avui dia, als EUA, part important de la gran indústria musical està dirigida per músics negres que van saber desenvolupar i continuar amb el llegat d’aquests avis negres dels cinquanta. Continuen contant les seves històries a través de les seves cançons. Continuen reivindicant-se i ocupant el lloc del creador en una societat que necessita d’una figura així per a continuar avançant.

Els gitanos van aconseguir amb el seu cant, fa prop de dos-cents anys, que un so nascut a les cases gitanes canviés l’esperit d’una època i d’un país com Espanya. Aquí tota una societat, una cultura es va rendir davant el so malferit de tanta crueltat i submissió. El naixement del Flamenc és la sortida al carrer del dolor d’un grup beneït per la música i que a través d’ella aireja la seva ferida per a curar-la. En un determinat indret d’Andalusia, des de finals del segle dinou es va viure el cant flamenc com una revolució espiritual que va mudar a la resta del món, i es que a Europa, al Japó, als EUA i en molts altres països, el Flamenc ha estat i és una música estimada, reconeguda i que entusiasma al públic. Quina força fa que un cant flamenc transformi la vida d’un filipí, d’un xinès, d’un paio? D’això tampoc parlaré. No puc, no tinc espai.

Però tinc una altra pregunta que fer. Què ha passat perquè aquesta música nostra hagi quedat estancada i sense desenvolupament a partir dels vuitanta i noranta? Portem prop de trenta anys sense reconèixer al gitano en una dimensió profunda des de la seva música. On ha quedat amagada, tapada i oculta aquesta força musical? Què és el que ha fet que el gitano i la gitana deixés de cantar el seu dolor i deixés d’enamorar i canviar a la gent? Preguntes que em faig perquè veig que el Flamenc ha desaparegut, perquè no hi ha indústria musical dirigida per gitanos des d’on poder ocupar àmbits de poder social. I n’hi va haver, perquè en els primers anys del segle vint, eren els gitanos i les gitanes les que gravaven en estudi, creaven indústria i desenvolupaven un so propi des de la seva creació artística. I tenien un cert reconeixement i poder social. Escolteu les gravacions de Pastora Pavón, la Niña de los Peines, o del seu germà Tomás Pavón i reconeixerem un so d’estudi diferent i únic creat pels enginyers de les cases de discos de l’època al costat d’aquests artistes que deixaven empremta i exigien un so concret en les seves produccions i projectes musicals. Eren, pel que expliquen les cròniques, molt rigorosos i orgullosos en les seves creacions.

Anys més tard, Antonio Mairena i Manolo Caracol ocupen el lloc del professional, de l’artista que es lliura a la seva projecció comercial i social creant, tots dos, una competència estilística i vital segurament dosada i manipulada perquè la repercussió fos la màxima possible. Recordem als “mairenistas” i als “caracoleros” com aquestes famílies irreconciliables que defensaven un tipus de cant, un tipus de Flamenc i, a la fi, un tipus de projecció social del gitano i la gitana en el món. Mairena des de la Universitat donant conferències sobre el Flamenc més obert i universal, i Caracol matisant els “sons negres” com a reclamació del Flamenc pur fet per gitanos. Ens ensenyaven a ser gitanos i gitanes en un món que canviava i era canviat, de la nostra postura i col·locació en el món per a continuar transformant-lo i esmenant-lo.

Després, en els setanta, recordem a Lole y Manuel, el so de Sevilla amb el rock andalús en embrió o el rock progressiu com a bandera, als Smash, una època hippie que va generar agrupacions musicals gitanes pròpies, amb les seves lletres i el seu so. Aquests hippies gitanos van ensenyar a ser hippies a una generació sencera de gitanes i gitanos, els van ensenyar a estar en el món i a posicionar-se en ell a través de la seva obra artística. Els Pata Negra després, a la Sevilla dels vuitanta, i per a la resta del món. Camarón i el seu experiment social “La Leyenda del Tiempo”. Els propis gitanos i gitanes anaven a retornar el Lp a les botigues de discos perquè no entenien tal manifest avantguardista. I eren els propis gitanos els que feien les produccions, creaven l’ambient necessari perquè aquests missatges arribessin. Las Grecas, Los Chorbos, Los Chichos, el so Cañorroto de Madrid, per cert, molt en la línia estilística de la Motown. Només cal escoltar aquells discos i traiem el cap a un exercici de portar a Espanya el so Motown. Al Madrid d’aquells setanta es veia a gitanos i gitanes vestint com els negres d’Harlem o el Bronx. Ketama i La Barbería del Sur ja en els noranta amb el seu enorme èxit comercial i gires de primera categoria pel món sencer. Jo em vaig criar amb ells i puc dir que em vaig enamorar escoltant una cançó de Ketama. Ells em van ensenyar a enamorar-me. I aquí acaba la indústria musical gitana que no s’ha reposat, no ha continuat o no ha sabut mantenir-se. Segells discogràfics que van apostar per una energia que provenia dels propis intèrprets i grups musicals gitanos, una energia creativa i reivindicativa de com ha de situar-se el gitano en el món.

Els negres, amb la seva indústria, continuen generant esperit i idees. Els gitanos espanyols van transformar el món un dia, van deixar anar el seu odi per a transformar-lo en amor, però han deixat d’intervenir i influir en la societat a base de no prendre a l’assalt allò que els pertany, el Flamenc. Així les nostres reivindicacions segueixen el llit sec i curt de la política i han deixat de portar-les per l’àmplia i fructífera música. I només es necessita un fucking fotut estudi de música, gestionat per gitanos, des d’on transformar el Flamenc a un so actual i comptar, des de produccions cuidades, les nostres idees, protestes, queixes més íntimes i contemporànies. I crec profundament en què el gitano, lluny de ser un mal polític, és un excel·lent músic i creador d’art, de projectes artístics que calen en la societat i la converteixen en més sensible, humil i rica.

I em direu, qui pot gestionar un segell discogràfic des d’on crear projectes musicals d’intèrprets gitanes i gitanos que generin un bon contingut? Qui pot fer d’això un èxit comercial amb una difusió àmplia? Doncs no ho sé. Però sí que sé que quan vinguin dos o tres cosins i cosines llestes, que no tenen res a veure amb la música i les seves entranyes, i que estaran posades aquí perquè han fet un grau superior en Formació Professional o són les filles o fills dels avorrits gitanos que ocupen un lloc de poder, tot es fucking fotrà per a donar pas a un avorrit conat de segell discogràfic sense cap potència d’esperit, sense cap potència musical. I ho sé perquè conec a aquests llestos i llestes! i em descobreixo angoixat en dir-ho tement que també fiquin la seva mediocritat en la meva estimada Música.

No senyors! No senyores! Aquí es necessita de músics que activin produccions musicals amb criteri, veritat i talent, que gravin a intèrprets i compositors de diferent procedència i personalitat, però que tinguin alguna cosa a dir i, sobretot, es necessita de persones que tinguin un concepte clar de com crear un nou so musical que faci que les nostres reivindicacions arribin directament a través de l’ànima. És igual l’estil, és igual el salt mortal que calgui fer, l’important és crear una petita indústria musical gitana, un segell discogràfic que vagi creixent amb criteri i valor creatiu. Si no canvia el Flamenc, aquest morirà com l’està fent, i ja no tindrem fucking fotuda veu amb la qual disparar i expressar el que som. La política, aquesta vella moribunda, no és el camí. La radiant música sí que ho és. Els negres en els anys cinquanta i seixanta ho van saber fer i ara continuen amb un llegat del qual ningú dubta que és negre d’arrel. Els gitanos s’han deixat robar el seu únic i més recognoscible gest cultural, espiritual i universal. I el Flamenc està a punt de desaparèixer com a instrument de poder i protesta que canviï nostre fucking fotut món.

Des d’aquí a totes les Roses Parks del món que ens van ajudar amb un lleu gest a reconèixer-nos independents, lliures i conscients. I des d’aquí convocar als gitanos i a les gitanes a pensar sobre el que hauria de ser gestionat per nosaltres mateixos.

Leave a comment

11 març, 2024

Vius o sobrevius? (Reflexions sobre el racisme, el feminisme i el patriarcat)

by Esther Fernández

El 8 març no és la festa del dia de la dona sinó la reivindicació per a donar visibilitat a la pauperització de les dones, pel simple fet de néixer dones.

Ara és molt cool parlar de pobresa energètica i feminització de la pobresa, però només quan ho diuen les dones blanques occidentals ‘amb capacitat d’agència’ i de generar narrativa i opinió social.

Perquè les dones gitanes portem reivindicant aquestes lamentables situacions des de fa ja molts anys. Partim, en comparació amb la societat majoritària, d’una posició inferior que ens manté en una postura socioeconòmica deplorable, on el cicle de la pobresa s’hereta de pares a fills. Les feministes empoderades refereixen a la meritocràcia com a estendard de superació de totes les problemàtiques, si fos així perquè les dones segueixen en una posició de subordinació? Potser no s’han esforçat o treballat prou?

Llavors, revisem els determinants socioeconòmics que, sumats al persistent antigitanismo històric, resulta en una sinergia de diferents violències tant econòmiques com psicològiques, que travessen el cos i les vides de les dones gitanes. Si revisem apunts de psicologia del primer any de grau, ens trobem amb l’oblidada piràmide de Maslow, la jerarquia de les necessitats humanes. Si no tenim cobertes les necessitats primàries difícilment ens podem projectar en necessitats superiors, és a dir, si no tens per a menjar, un sostre i aigua calenta, difícilment pensaràs a costejar-te una carrera universitària, ni tan sols un grau superior.

Pel que fa al capital social, vaja, la història continua tenint el seu pes. Les polítiques dels anys 80 de ràpids reallotjaments en relació als Jocs Olímpics van getificar a molta població, deixant-la en una situació econòmica lamentable, entre elles moltes famílies gitanes. Aquestes polítiques van generar i perpetuen avui dia el distanciament social entre la població gitana i la resta de societat. Aquest factor que passa inadvertit i se sol pensar que “els gitanos només volen relacionar-se amb altres gitanos”, ha tingut un impacte significativament negatiu, perquè el capital social és importantíssim per a l’accés a les oportunitats, tant laborals com de promoció social.

En relació a l’àmbit de la salut l’impacte és impressionant, indefensió apresa, efecte Pigmalión, ansietat, etc. Viure en mode de supervivència manté el cos sempre en alerta i comporta estrès crònic i problemes de cor, entre d’altres. En fi, a les dades em remeto, segons l’Enquesta de Salut Nacional^[1] l’esperança de vida de la població gitana oscil·la entre 10 i 14 anys menys que la resta de població.

Però per a entendre millor aquesta parrafada, hauríem de revisar una miqueta la història, tal vegada així comprendrem millor.

Sempre hi ha persones ‘civilitzades i cultes’ que remeten a la nostra cultura com a pilar de tots els mals esdevinguts en la població gitana i, fins i tot, en la societat majoritària. Vegem alguns autors que ens poden ajudar a desentranyar aquesta concepció de l’imaginari social:

L’origen de les categories racials: la colonialitat del poder

(…) la classificació de les persones segons la seva pertinença racial que va fer l’Imperi Espanyol va conformar un sistema jeràrquic d’estrats socials en el qual els homes blancs estaven en el cim i les dones negres en la base, segons la puresa o impuresa de la seva sang que s’establia segons la seva raça o la seva creua racial. (…) Es va consolidar així, juntament amb aquesta idea, un altre dels nuclis principals de la modernitat/colonialitat: Una concepció de la humanitat, segons la qual la població del món es diferencia en inferiors i superiors, irracionals i racionals, primitius i civilitzats, tradicionals i moderns. (Quijano, 2007b: 94-95).^[2]

El racisme cultural

El “racisme cultural” s’articula sempre en relació amb els discursos de pobresa, d’oportunitats en els mercats de treball i de marginalització. El problema de la pobresa o la desocupació de les minories racialitzades es construeix com un problema d’hàbits o creences, és a dir, com un “problema cultural”, (…) assumeix que la “cultura” metropolitana és diferent de la “cultura” de les minories ètniques entenent aquesta diferència de manera absoluta i essencialista: “som tan diferents que no podem viure junts”, “les minories estan desocupades o viuen en nivells alts de pobresa a causa dels seus valors i comportaments culturals”, o “les minories pertanyen a unes cultures tan diferents que no poden entendre les normes culturals del nostre país”. (Grosfogel, 2007, p. 11). ^[3]

Observem segons els autors que, el poder està estretament relacionat amb la representació, és a dir, les desigualtats es vinculen amb les categories socials com a mecanisme que condiciona els processos de distribució de rols socials i accés als recursos (riquesa, prestigi, poder, etc.) sobre la base de diferències entre col·lectius socialment construïts.

Llavors què passa amb la població gitana i l’antigitanisme?

La construcció de la subalternitat gitana per part de la cultura occidental es relaciona amb categories com a incapaces d’autogovernar-se, endarrerits, incultes, amorals, imprevisibles, apassionats, irracionals, inferiors, vagues, lladres, criminals, etc. Són qualificatius que han estat emprats al llarg de la història per a referir-se a la població gitana; alguns d’ells específics per a les dones, com rameras, libidinoses i manipuladores. Aquestes classificacions han convertit al poble gitano en boc expiatori de totes les calamitats i crisis econòmiques esdevingudes en l’Estat Espanyol, cosa que avui dia continua succeint. Un altre factor important a tenir en compte és que l’antigitanisme desactiva el mecanisme d’empatia i normalitza la discriminació.

(…) Els camps semàntics enfrontats de “civilitzat” i “barbàrie”, continua sent una de les més eficaces arquitectures normatives de la modernitat occidental. (…) La prolongada història d’etiquetatge que ha convertit als gitanos en epitome de l’indesitjable. (…) pocs grups socials han estat objecte d’un procés exogen de construcció cultural de la seva imatge col·lectiva tan llarg i dens com el que ha recaigut històricament sobre el poble gitano. (M. Serra, 2019: 3-6).

En definitiva, les dones gitanes sofrim una triple discriminació, per ser dones, gitanes i de classe social baixa, per tant, ho tenim més difícil per a desenvolupar-nos en tots els àmbits. Per posar alguns exemples, la falta de recursos econòmics es tradueix en un baix nivell acadèmic, llocs laborals precaris o economia submergida. Sense oblidar les escoles segregades, en la quals hi ha un major percentatge d’immigració i població gitana amb un currículum vehicular molt baix per part del centre, que genera un biaix entre les expectatives de desenvolupament i la realitat. Quan les i els joves arriben a batxillerat no tenen el nivell suficient i això causa frustració, comporta fracàs i absentisme escolar, a més de no adquirir competències en dispositius tecnològics, augmentant la bretxa digital i generat un biaix en l’adquisició de competències tecnològiques. Un impacte més a afegir, ara no es visibilitza, però en un futur aquestes persones, que ja haurien d’estar formades, estan quedant excloses del sistema abans de complir la majoria d’edat.

Però això no és cosa de gitanos, Espanya lidera l’abandó escolar a la Unió Europea, perquè la taxa d’abandó escolar de joves d’entre 18 i 24 anys ascendeix al 20%^[4] , dades que refereixen al conjunt de la societat espanyola. Pel que podem concloure que no és que les famílies gitanes no es preocupin que els seus fills assisteixin a l’escola, com moltes vegades he hagut d’escoltar. Tal vegada, s’inverteix molt poc en educació i sanitat i massa en armament.

Per a finalitzar, m’agradaria recordar que des de l’equitat es pot aconseguir la igualtat d’oportunitats, i que no és una utopia, perquè per a això som aquí TOTES LES DONES GITANES, que la força de les joves radica en el consell de les ancianes.

Sí, es pot. Opre Romnja!

[1] ^{https://www.sanidad.gob.es/areas/promocionPrevencion/promoSaludEquidad/equidadYDesigualdad/comunidadGitana/encuestasNacionales/docs/ENS2014PG.pdf}

[2] ^{Colonialidad del poder y clasificación social (A. Quijano. 2015)}

[3] ^{Las migraciones coloniales del Caribe a Estados Unidos y Europa Occidental: colonialidades diferenciadas en cuatro centros del sistema-mundo.}^{(Grosfogel. 2017)}

[4] ^{https://www.eleconomista.es/economia/noticias/7523529/04/16/Espana-lidera-el-abandono-escolar-en-Europa-pero-se-situa-por-encima-en-educacion-superior.html}

Leave a comment

25 febrer, 2024

‘Aunque es de noche’: el curtmetratge que ha portat una mica de llum a la Canyada Real

by Ramón Flores

El passat 10 de febrer, el curtmetratge «Aunque es de noche» es va alçar amb el Goya al millor curtmetratge de ficció, un guardó que reconeix el treball de Guillermo García López, un cineasta compromès amb la realitat social del nostre país. La seva obra ens mostra la vida del major assentament irregular d’Europa, situat a escassos quilòmetres del centre de Madrid. Allà, milers de persones, en la seva majoria de la comunitat gitana, sobreviuen en condicions d’extrema precarietat, sense llum, sense aigua, sense educació, sense sanitat. Sense esperança.

La pel·lícula ens introdueix en el dia a dia de Toni, un nen de 12 anys que viu en el sector més conflictiu i degradat de La Canyada, l’anomenat sector 6. A través dels seus ulls, veiem la dura realitat d’un lloc que sembla no pertànyer al segle XXI, on la violència, la droga i la misèria són el pa de cada dia. Però també veiem l’esperança, els somnis, l’alegria i la resistència dels qui no es resignen a ser invisibles.

García López aconsegueix crear una obra que combina la ficció i el documental, donant veu als protagonistes reals d’aquesta història. Amb una fotografia cuidada i una banda sonora envolupant, el curtmetratge ens submergeix en un món paral·lel, on la llum i la foscor s’entrellacen. És una obra que no deixa indiferent, que ens interpel·la, que ens emociona.

No obstant això, l’èxit de «Aunque es de noche» no servirà per canviar la situació d’aquest lloc. Malgrat haver estat aclamada en festivals internacionals com Cannes, on es va estrenar en 2021, la pel·lícula no aconseguirà despertar l’interès ni l’acció de les autoritats competents. Continuarà sent un problema sense resoldre, un forat negre en el mapa d’aquesta Madrid plena de «llibertat», una vergonya per a una societat que es diu moderna i oberta.

És una ironia cruel que un documental hagi de guanyar un Goya per a visibilitzar una realitat que afecta milers de persones. Una paradoxa que «Aunque es de noche» il·lumini la pantalla mentre els seus habitants continuen estant a les fosques. Però, sobretot, és una tragèdia que existeixi en ple 2024 sense que ningú faci res per solucionar-ho.

Els governs, tant el central com l’autonòmic i el municipal, porten anys prometent plans i projectes per a millorar les condicions de vida dels residents, especialment de la comunitat gitana, la més nombrosa i vulnerable. Però les seves paraules se les emporta el vent, i les seves accions són insuficients i ineficaces. Mentrestant, el racisme, l’exclusió i la desigualtat continuen campant a pler, negant els drets més bàsics als qui viuen en aquest lloc.

Aquest espai és un símbol de la hipocresia i la indiferència d’una societat que mira per a un altre costat, que prefereix ignorar la realitat dels seus veïns més pròxims. És un crit d’auxili que ningú escolta, una crida a la solidaritat que ningú atén, una demanda de justícia que ningú satisfà.

Necessita una solució urgent i digna, que respecti la voluntat i la identitat dels seus habitants, que garanteixi el seu accés als serveis bàsics, que fomenti la seva integració i la seva participació social. Necessita que deixem de veure-la com un problema i la vegem com una oportunitat, com una font de riquesa i diversitat cultural.

No obstant això, la Canyada Real també és un lloc on es respira vida, on es teixeixen xarxes de suport i solidaritat, on es creen espais de trobada i convivència. Són molts els col·lectius i les persones que treballen cada dia per a millorar la situació d’aquest lloc, des de dins i des de fora. Aquestes iniciatives demostren que hi ha esperança, que hi ha solucions, que hi ha alternatives. Només fa falta voluntat política i social per a dur-les a terme.

La Canyada Real necessita que la vegem com el que és: una part de nosaltres mateixos, siguem d’on siguem.

Leave a comment

3 gener, 2024

El Romancero Gitano de Lorca (Tercera part)

by Juan José Suárez Laso

ANUNCIACIÓN DE LOS REYES (SAN GABRIEL. SEVILLA)

Un bello niño de junco,
anchos hombros, fino talle,
piel de nocturna manzana,
boca triste y ojos grandes,
nervio de plata caliente,
ronda la desierta calle.

Sus zapatos de charol
rompen las dalias del aire,
con los dos ritmos que cantan
breves lutos celestiales.

En la ribera del mar
no hay palma que se le iguale,
ni emperador coronado
ni lucero caminante.

Cuando la cabeza inclina
sobre su pecho de jaspe,
la noche busca llanuras
porque quiere arrodillarse.

Las guitarras suenan solas
para San Gabriel Arcángel,
domador de palomillas
y enemigo de los sauces.

San Gabriel: El niño llora
en el vientre de su madre.
No olvides que los gitanos
te regalaron el traje.

II
Anunciación de los Reyes,
bien lunada y mal vestida,
abre la puerta al lucero
que por la calle venía.

El Arcángel San Gabriel,
entre azucena y sonrisa,
bisnieto de la Giralda,
se acercaba de visita.

En su chaleco bordado
grillos ocultos palpitan.
Las estrellas de la noche
se volvieron campanillas.

San Gabriel: Aquí me tienes
con tres clavos de alegría.
Tu fulgor abre jazmines
sobre mi cara encendida.

Dios te salve, Anunciación,
Morena de maravilla.
Tendrás un niño más bello
que los tallos de la brisa.

¡Ay San Gabriel de mis ojos!
¡Gabrielillo de mi vida!
Para sentarte yo sueño
un sillón de clavelinas.

Dios te salve, Anunciación,
bien lunada y mal vestida.
Tu niño tendrá en el pecho
un lunar y tres heridas.

¡Ay San Gabriel que reluces!
¡Gabrielillo de mi vida!
En el fondo de mis pechos
ya nace la leche tibia.

Dios te salve, Anunciación,
Madre de cien dinastías.
Áridos lucen tus ojos,
paisajes de caballista.

El niño canta en el seno
de Anunciación sorprendida.
Tres balas de almendra verde
tiemblan en su vocecita.

Ya San Gabriel en el aire
por una escala subía.
Las estrellas de la noche
se volvieron siemprevivas.

Com una simple vara de vímet pot produir tant de desassossec? Com l’Arcàngel Sant Gabriel, missatger de les bones noves, pot portar un tirs tan destructor? No sabies que en l’Ombra d’aquesta vara somriu la Mort? No haurà estat la Lluna qui la hi ha regalat? En la iconografia universal de l’Anunciació està significada clarament l’exemplar decisió per la vida; no obstant això, en aquesta Anunciació lorquiana està concentrada la infàmia. La perversa Lluna disfressada de Don Joan, arcàngel sevillà, sedueix i embarassa a una nena gitana, a Anunciació de los Reyes, mare de Antoñito el Camborio, fill d’Àngel i Lluna, fill de déus.

Lorca ens condueix al coneixement dels déus antics, als destructors, els que conformen la realitat. Són les divinitats que guarden una relació de consonància amb l’home, anterior fins i tot a la religió. La unió amb la naturalesa. I el gitano pertany d’una manera directa a la divinitat perquè no té si més no relació ritual –indirecta- amb ella, sinó que és íntimament ella. És part del diví. Lorca força dramàticament la figura del gitano per a acostar-lo, convertir-lo en heroi mitològic amarrat a la naturalesa. Com tots els déus, el gitano pertany a la unitat de la vida. No té la distància de l’home que busca el seu lloc, que reflexiona existencialment. És un amb el tot. No pretén la cerca. Simplement és.

El dia a dia del gitano en l’època de Lorca és una lluita constant amb un món hostil i perillós. Federico veu en la vida dels gitanos que coneixia una sèrie d’herois i heroïnes que treuen forces vitals davant una realitat que els condemna al lloc de l’empestat. I el poeta tenia estima per les víctimes. La seva obra està plena d’elles. Neix una batalla diària de rebutjos continus on Lorca pren postura defensant sempre al perdedor. El gitano és heroi per la seva postura vital davant la realitat.

Els poetes són titans que s’atreveixen a robar la flama de la llum per a alleujar la foscor dels homes.

Federico, el rebel, l’esvalotador, el lladre del foc de la poesia, el poeta de l’amor, el compassiu, també serà castigat pels voltors negres de l’odi per haver escrit el Romancer Gitano.

ROMANCE DEL EMPLAZADO

¡Mi soledad sin descanso!
Ojos chicos de mi cuerpo
y grandes de mi caballo,
no se cierran en la noche
ni miran al otro lado,
donde se aleja tranquilo
un sueño de trece barcos.

Sino que limpios y duros
escuderos desvelados,
mis ojos miran un norte
de metales y peñascos,
donde mi cuerpo sin venas
consulta naipes helados.
*
Los densos bueyes del agua
embisten a los muchachos
que se bañan en las lunas
de sus cuernos ondulados.

Y los martillos cantaban
sobre los yunques sonámbulos,
el insomnio del jinete
y el insomnio del caballo.
*
El veinticinco de junio
le dijeron al Amargo:
Ya puedes cortar, si gustas,
las adelfas de tu patio.

Pinta una cruz en la puerta
y pon tu nombre debajo,
porque cicutas y ortigas
nacerán en tu costado.
Y agujas de cal mojada
te morderán los zapatos.
*
Será de noche, en lo oscuro,
por los montes imantados,
donde los bueyes del agua
beben los juncos soñando.

Pide luces y campanas.
Aprende a cruzar las manos,
y gusta los aires fríos
de metales y peñascos.
Porque dentro de dos meses
yacerás amortajado.
*
Espadón de nebulosa
mueve en el aire Santiago.
Grave silencio, de espalda,
manaba el cielo combado.
*
El veinticinco de junio
abrió sus ojos Amargo,
y el veinticinco de agosto
se tendió para cerrarlos.

Hombres bajaban la calle
para ver al emplazado,
que fijaba sobre el muro
su soledad con descanso.

Y la sábana impecable,
de duro acento romano,
daba equilibrio a la muerte
con las rectas de sus paños.

“Federico es va sentir sempre un emplaçat. Ell sabia que estava emplaçat pel temps, l’amor i la mort. Fins i tot aquell fatídic dia de juliol de 1936, quan sense saber per què, va decidir anar a Granada.” (Marie Laffranque. Les idées esthétiques de Federico García Lorca. 1967)

El romanç constitueix tot un emblema del destí tràgic de l’home, emplaçat a morir. També d’amor. El Amargo representa el grau extrem de les expectatives de l’ésser humà amenaçat per la mort. Configurat com un centaure que ha de partir-se en dos, meitat home, meitat cavall, combat entre l’instint i la raó en la cruïlla de l’amor i de la mort.

Federico, com tots els homes, ha estat emplaçat. Però per a arribar a aquest nord de metalls i penyals cal creuar irremeiablement la llacuna Estigia, en la barca de Caront. Caront espera! No serà la Lluna disfressada de barquer, raig violent, la que ve per ell? Sí, és ella.

“Dale café, mucho café” va ser l’ordre per assassinar a Federico Garcia Lorca.

Les forces negres de l’odi, representades per aquest Caront feixista, emplacen a Federico a seguir-ho, pujat en la barca de la mort. No és potser aquest romanç una premonició de la seva pròpia mort? No és potser Federico, “El Emplazado”?

Cada romanç de Federico és un al·legat i una acusació a lleis cruels i violentes aplicades, des de l’odi i la malvolença, per una societat perversa que mira a un altre costat mentre els seus iguals sofreixen el menyspreu i el crim. L’ànsia eugenèsica vomita sobre el gitano el més podrit de l’ésser humà. Si Lorca no hagués existit, els gitanos estarien, encara, als llimbs primitius del desemparament, però gràcies a ell, pertanyen per dret propi al mite dels herois universals. Ell, amb el seu alè poètic, va donar al gitano presencia social i històrica, va fer d’ell un ciutadà amb la seva pròpia particularitat i circumstància. Va donar visibilitat a una comunitat fora de l’ordre. Ordre, autoritat i comunitat que no comptava amb els gitanos per a res. Ho va elevar a llegenda i ho va reconèixer com una cultura que ofereix una visió del món més bella i tolerant.

A aquest poble, el més pròdig i antic establert a Europa, imbuït per una envejable aspiració de llibertat i alforja de la més exquisida cultura, se li continua donant per contrari i nociu per no acatar les lleis i rebel·lar-se amb perícia a qualsevol norma que pogués restringir el seu afany de llibertat. Sap, com ningú, que la vida és una picada d’ullet del sol i proclama als quatre vents que per a ser lliures no cal posseir ni tomba ni casa, gaudint així del bell regal de la vida. Federico García Lorca ha mirat al gitano, per amor, com ningú ha sabut fer-lo.

El seu Romancer és una creació periodística poderosa en la qual Lorca acusa uns fets que transcendeixen el dolor humà individual. Dona compte d’una sèrie de lleis institucionals i un miserable racisme interioritzat, a l’Espanya de l’època, dirigits a l’extermini del gitano. Més enllà de la seva evident riquesa i altura poètica, Lorca ens mostra, en una crònica episòdica macabra, la realitat, la consciència, la relació i la manera de tractar del poder a Espanya als gitanos durant segles sencers. Aquest Romancer està en la línia i sentit dels “Desastres de la guerra” de Goya. Té el mateix pes com a document periodístic, informatiu i revelador d’una situació de podridura social on el gitano, una vegada més, és l’objectiu d’un odi històric on la mort civil o extermini és l’anhel. Aquí no hi ha guerra contra el francès, aquí està documentat i descrit l’ultratge d’una època, d’una societat i dels seus conciutadans a un poble diferent que sofreix l’ànsia i l’abús de la degenerada idea totalitària d’uniformitat.

L’assassinat de Federico García Lorca.

Davant els reiterats avisos de poder ser assassinat, Lorca va rebutjar les ofertes d’exili i es va dirigir a Huerta de San Vicente per a reunir-se amb la seva família. Va arribar allà el 14 de juliol de 1936. El dia 20, la guarnició militar de la ciutat es va revoltar i en poc temps el centre de Granada estava en poder de les forces revoltades. El cunyat de Federico i alcalde de la ciutat, Manuel Fernández Montesinos, va ser arrestat en el seu despatx de l’ajuntament. Seria afusellat, executat sense judici, un mes més tard.

“Jo soc espanyol integral i em seria impossible viure fora dels meus límits geogràfics; però odio al qual és espanyol per ser espanyol res més. Jo soc germà de tots i execro a l’home que se sacrifica per una idea nacionalista, abstracta, pel sol fet que mestressa a la seva pàtria amb una bena als ulls. El xinès bo està més prop de mi que l’espanyol dolent. Canto a Espanya i la sento fins a la medul·la, però abans de res soc home del món i germà de tots. Per descomptat no crec a la frontera política.” Deia el poeta.

A Granada va buscar refugi a casa de la família del seu amic el poeta Luis Rosales, on se sentia més segur. Dos dels germans Rosales, en els quals confiava, eren destacats falangistes de Granada. Durant la tarda del 16 d’agost, va ser detingut per Ramón Ruiz Alonso, un exdiputat de la CEDA que sentia un profund odi pel seu mentor, Fernando de los Ríos, i pel nostre poeta. Segons el biògraf de Lorca, l’hispanista Ian Gibson, se sap que aquesta detenció “va ser una operació d’envergadura. Es va envoltar de guàrdies i policies les proximitats on estava situada la casa dels Rosales, i fins es van apostar homes armats en les teulades confrontants per a impedir que per aquella via tan inversemblant pogués escapar la víctima”. Ramón Ruiz Alonso, poeta frustrat, havia denunciat a Lorca davant el governador civil de Granada José Valdés Guzmán. I Valdés va consultar amb Queipo de Llano el que havia de fer, al que aquest li va respondre: «Dona-li cafè, molt de cafè». Segons l’historiador Ian Gibson, s’acusava el poeta de «ser espia dels russos, estar en contacte amb aquests per radi, haver estat secretari de Fernando de los Ríos i de ser homosexual». Va ser traslladat al Govern Civil, i després al poble de Víznar on va passar la seva última nit en una presó improvisada, al costat d’altres detinguts.

Després que la data exacta de la seva mort hagi estat objecte d’una llarga polèmica, sembla definitivament establert que Federico García Lorca va ser afusellat a les 4:45h de la matinada del 18 d’agost de 1936, en el camí que va de Víznar a Alfacar amb trenta-vuit anys. El seu cos, que mai es va recuperar, roman enterrat en una fossa comuna anònima en algun lloc d’aquests paratges, juntament amb el cadàver d’un mestre nacional, Dióscoro Galindo, i els dels banderilleros anarquistes Francisco Galadí i Joaquín Alcollar, executats amb ell. Juan Luis Trescastro, família dels García Lorca, presumiria dies després d’haver participat personalment en els assassinats, recalcant l’homosexualitat de Lorca. “Ell va ser qui, després de l’assassinat, va contar que li havia ficat dues bales en el cul per marieta”, sosté Ian Gibson.

“Sento una grandíssima inquietud. És una inquietud de viure, que sembla que demà em llevaran la vida.” Confessava Federico.

“El veinticinco de junio

abrió sus ojos Amargo,

y el veinticinco de agosto

se tendió para cerrarlos.”

En aquests versos de ‘El Romance del Emplazado’ Lorca parla d’ell mateix. Federico va néixer un cinc de juny i va ser assassinat un divuit d’agost.

El 23 d’abril de 2015 es va fer públic un informe policial datat el 9 de juliol de 1965, basat en una recerca realitzada aquell mateix any, que corroborava l’execució de Lorca per les autoritats franquistes. En l’informe se l’acusava de «socialista», amic de Fernando de los Ríos, i «maçó, pertanyent a la lògia ‘Alhambra’, en la qual va adoptar el nom simbòlic de ‘Homer’», i li atribuïa «pràctiques d’homosexualitat i aberració». També afirma que va ser condemnat a mort després «d’haver confessat», encara que no especifica què hauria confessat. L’informe va ser redactat per la 3a brigada regional de recerca social de la Prefectura Superior de la Policia de Granada. L’informe va ser ocultat per la dictadura franquista.

Amb aquesta publicació acabo la sèrie d’articles dedicats al “Romancer Gitano” de Lorca amb la sensació d’haver aportat una anàlisi diferent de l’obra. Sorgeixen moltes qüestions que deixem obertes perquè d’un text, d’una obra poètica tan extensa i complexa, sempre queden retalls i sendes per recórrer. La intenció última d’aquesta sèrie d’articles ha estat la de mostrar al lector un examen del “Romancero Gitano” el més sincer possible, quan per sincer entenc que Lorca, més enllà de la seva altura poètica i projecció artística, va voler deixar constància del sofriment del poble gitano a Espanya durant una època concreta.

Leave a comment

29 novembre, 2023

El Romancero Gitano de Lorca (Segona part)

by Juan José Suárez Laso

Seguim la sèrie d’articles centrats en el Romancer gitano de Lorca. Fem arribar una reflexió. Un dels plans fonamentals d’aquesta obra poètica està en la intenció de Federico a donar una crònica de mort assentada en la contradicció entre la deshumanització i la inevitable fidelitat a la naturalesa. D’aquí la violència exercida sobre el poble gitano, elegant i aristòcrata, en paraules del poeta. Connectat a la naturalesa. Una d’aquestes joies culturals i antropològiques que haurien de ser cuidades i custodiades. I aquest profund odi ficat fins als ossos en cultures esquizoides que procuren una mirada sospitosa de la realitat fins al menyspreu. De com la por a la naturalesa, entesa com una amenaça, ens fa odiar a aquells que tenen una relació oberta i sana amb ella. Una unió incomprensible per als quals han perdut el sentit del vincle. Lorca col·loca al gitano, en cada Romanç, com aquesta flor subtil que és calcigada per les botes brutes del menyspreu. La Guàrdia Civil espanyola de l’època és el braç executor d’aquesta contradicció humana i cultural. Un absurd que neix de l’apoderament fals de l’home enfront de la naturalesa i que li fa perdre la seva humanitat desenvolupant una cultura alienadora i trastornada. El nostre poeta reflexiona amb prudència en la relació de l’home amb la naturalesa, d’aquí ve que aquesta obra sigui considerada per molts experts com en la que Lorca sintetitza, amb molta empremta, la connexió mítica del Gitano i la Lluna, del *Caló amb les Ombres i la Nit, la Mar, els Cicles i el Camí, de la *Callí amb l’Univers Natural. Amb tots els déus antics. I és així que a partir d’aquesta obra es considera al Gitano com un de les icones de la relació de l’home amb el Mistèric, el misteri de l’Ocult. La unió amb allò que romanent ocult es dona al coneixement d’una forma més subtil, d’allò que mostrant-se roman ocult –Martin Heidegger parlava de l’Ésser–.

Us proposo que aquests articles serveixin de punt de trobada entre vosaltres i jo. Per això us deixo una adreça de correu electrònic on podrem tenir contacte i donar opinions sobre aquesta preciosa i delicada obra poètica. Us espero.

juansuarezromanceroLorca@gmail.com

EL CONTRABANDISTA SONÁMBULO (ROMANCE SONÁMBULO)

Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar
y el caballo en la montaña.
Con la sombra en la cintura
ella sueña en su baranda,
verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Verde que te quiero verde.
Bajo la luna gitana,
las cosas le están mirando
y ella no puede mirarlas.
*
Verde que te quiero verde.
Grandes estrellas de escarcha,
vienen con el pez de sombra
que abre el camino del alba.
La higuera frota su viento
con la lija de sus ramas,
y el monte, gato garduño,
eriza sus pitas agrias.
¿Pero quién vendrá? ¿Y por dónde..?
Ella sigue en su baranda,
verde carne, pelo verde,
soñando en la mar amarga.
*
Compadre, quiero cambiar
mi caballo por su casa,
mi montura por su espejo,
mi cuchillo por su manta.
Compadre, vengo sangrando,
desde los montes de Cabra.
Si yo pudiera, mocito,
ese trato se cerraba.
Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa.
Compadre, quiero morir
decentemente en mi cama.
De acero, si puede ser,
con las sábanas de holanda.
¿No ves la herida que tengo
desde el pecho a la garganta?
Trescientas rosas morenas
lleva tu pechera blanca.
Tu sangre rezuma y huele
alrededor de tu faja.
Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa.
Dejadme subir al menos
hasta las altas barandas,
dejadme subir, dejadme,
hasta las verdes barandas.
Barandales de la luna
por donde retumba el agua.
*
Ya suben los dos compadres
hacia las altas barandas.
Dejando un rastro de sangre.
Dejando un rastro de lágrimas.
Temblaban en los tejados
farolillos de hojalata.
Mil panderos de cristal,
herían la madrugada.
*
Verde que te quiero verde,
verde viento, verdes ramas.
Los dos compadres subieron.
El largo viento, dejaba
en la boca un raro gusto
de hiel, de menta y de albahaca.
¡Compadre! ¿Dónde está, dime?
¿Dónde está mi niña amarga?
¡Cuántas veces te esperó!
¡Cuántas veces te esperara,
cara fresca, negro pelo,
en esta verde baranda!
*
Sobre el rostro del aljibe
se mecía la gitana.
Verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Un carámbano de luna
la sostiene sobre el agua.
La noche su puso íntima
como una pequeña plaza.
Guardias civiles borrachos,
en la puerta golpeaban.
Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar.
Y el caballo en la montaña.

“En 1923 una pareja de la Guardia Civil detuvo a una cuerda de contrabandistas gitanos. Uno de ellos intentó escapar y certificaron su muerte con tres disparos en el pecho. Sin embargo, sus compañeros confesaron lo contrario; le habían disparado por la espalda, al huir.” (Tuñón de Lara. Historia de España, 1999)

La Lluna treu el cap supèrbia per les altes baranes de Granada on viuen els gitanos. La Lluna d’agost a Granada és una Lluna a la qual ningú pot mirar a la cara. És terrible; com un punyal esmolat. Lluna caramella reflectida en l’aljub… rostre de dona morta d’amor… Un jove gitano contrabandista ha estat ferit per la Guàrdia Civil i fuig fins a la casa de la seva enamorada, la que espera, la que desesperada per la seva absència, ha invocat a la Lluna, a l’extravagant Lluna granadina, perquè se l’emporti amb si… El jove atret pel crit ofegat del seu amor, corre cap a ella amb tres-centes roses brunes a la seva esquena, deixant una reguera de sang, camí que el portarà a la mort. Ja no li queda temps de canviar de vida… Però és que tots els herois de Federico arriben tard al seu destí…

L’ordre militar establert no té fissures perquè és un ordre que estimula i empara el desordre per a justificar la imposició de la seva pròpia llei. El gitano és considerat socialment perillós perquè desordena el món. Als gitanos, segons Gómez Alfaro, la Guàrdia Civil havia de mantenir-los separats durant llarg temps de les seves dones perquè no procreessin, i com a sistema, aconseguir extingir a un poble: separar a un home de la seva dona per a desordenar el món, i així, propiciar el seu estricte ordre.

PRECIOSA Y EL AIRE

Su luna de pergamino
Preciosa tocando viene,
por un anfibio sendero
de cristales y laureles.

El silencio sin estrellas,
huyendo del sonsonete,
cae donde el mar bate y canta
su noche llena de peces.

En los picos de la sierra
los carabineros duermen
guardando las blancas torres
donde viven los ingleses.

Y los gitanos del agua
levantan por distraerse,
glorietas de caracolas
y ramas de pino verde.

Su luna de pergamino
Preciosa tocando viene.
Al verla se ha levantado
el viento que nunca duerme.

San Cristobalón desnudo,
lleno de lenguas celestes,
mira la niña tocando
una dulce gaita ausente.

Niña, deja que levante
tu vestido para verte.
Abre en mis dedos antiguos
la rosa azul de tu vientre.

Preciosa tira el pandero
y corre sin detenerse.
El viento-hombrón la persigue
con una espada caliente.

Frunce su rumor el mar.
Los olivos palidecen.
Cantan las flautas de umbría
y el liso gong de la nieve.

¡Preciosa, corre, Preciosa,
que te coge el viento verde!
¡Preciosa, corre, Preciosa!
¡Míralo por dónde viene!
Sátiro de estrellas bajas
con sus lenguas relucientes.

Preciosa, llena de miedo,
entra en la casa que tiene,
más arriba de los pinos,
el cónsul de los ingleses.

Asustados por los gritos
tres carabineros vienen,
sus negras capas ceñidas
y los gorros en las sienes.

El inglés da a la gitana
un vaso de tibia leche,
y una copa de ginebra
que Preciosa no se bebe.

Y mientras cuenta, llorando,
su aventura a aquella gente,
en las tejas de pizarra
el viento, furioso, muerde.

Una violació. Memòria d’un abús. L’esquinçament.

“Algunas parejas de la Guardia Civil acosaban a las guapísimas gitanas que pasaban el contrabando de Gibraltar a Algeciras; chantajeándolas, conseguían en algunas ocasiones sus más impudorosos propósitos.” (Antonio Gómez Alfaro. La Gran Redada, 1993).

Cadis. Una mar blava, blanc, verdós. Una gitaneta balla sobre l’escuma de les ones… com una nimfa enamorada… El vent aixeca les seves faldilles… el sàtir d’estrelles baixes la persegueix… El desig verd es torna irrespectuós… La nena, incauta, no s’adona… La llum de la matinada, encara la lluna present, oculta la malifeta de l’Aire Carabiner. Tres carabiners venen, les seves negres capes cenyides i els capells en les temples. És la Guàrdia Civil que vigila la platja on Preciosa està. Van per ella: “Nena, deixa que llevant el teu vestit per a veure’t. Obre en els meus dits antics la rosa blava del teu ventre.” Lascius, furiosos, amb llengües humides i espases calentes desitgen a la nena.

Federico coneixia aquestes històries. Comptades per les víctimes. Les coneixia perquè en el seu cercle d’amics i coneguts tenia a gitanos i gitanes que li indicaven on trobar aquestes tràgiques memòries que van marcar als seus protagonistes. La sensibilitat del poeta va molt més allà de la informació rebuda. Del que no es pot dubtar és de la inclinació de Federico García Lorca a totes les víctimes. Ell que era gitano per un “costat”, busqueu a La Rubia, a la seva àvia.

Leave a comment