El 12 de gener de 1425, un document signat pel papa Martí V i ratificat pels reis d’Aragó, Navarra i Castella va marcar l’arribada documentada del poble gitano a la península ibèrica. Aquest salconduit atorgava protecció a un grup de famílies gitanes itinerants que s’identificaven com a pelegrins en el seu camí a Compostela. No obstant això, aquest acolliment va durar poc. Amb la fundació de la Inquisició en 1478 i la promulgació de la primera pragmàtica antigitana en 1499, signada a Madrid pels Reis Catòlics, es va iniciar un cicle de persecució i violència institucional que es prolongaria durant segles.

Les distintes pragmàtiques reals –al voltant de tres-centes– van prohibir la llengua i la indumentària, així com les tradicions i els oficis gitanos; i van forçar a les comunitats gitanes a una impossible integració en un sistema social i administratiu que no els donava cabuda. Els càstigs reiterats anaven des de l’esclavitud fins al desterrament o la pena de mort. La seriació legislativa antigitana ha buscat coartar la llibertat de les comunitats gitanes, eliminar la seva identitat i la seva cultura; i fins i tot la seva anihilació física (genocidi) amb episodis àmpliament documentats com el Projecte d’Extermini o Gran Batuda de 1749: un intent deliberat de liquidació de tot un grup ètnic, perpetrat en diferents territoris peninsulars sota la corona de Ferran VI, engiponat pel Marquès de l’Ensenada, que va separar a milers de famílies, dividint-les sistemàticament per gènere i per grups d’edat, i les va condemnar a treballs forçats o a l’esclavitud en galeres en condicions inhumanes.

Les últimes mesures administratives i penitenciàries contra el poble gitano s’estenen fins a la segona meitat del segle XX, i van ser emeses pel règim feixista, durant la dictadura franquista, suprimint la presumpció d’innocència i perseguint la llengua i els oficis tradicionals gitanos. L’antigitanisme, alimentat per segles de persecució, continua sent avui una de les formes de racisme més persistents a Europa. Aquesta discriminació estructural ha perpetuat estereotips que presenten al poble gitano com una amenaça social, justificant tant les formes de segregació urbana, així com les formes d’exclusió institucional o els esclats racistes de violència física i simbòlica.

El reconeixement de l’antigitanisme com a delicte d’odi en el Codi Penal espanyol, en 2022, va suposar un pas crucial en la lluita contra aquesta forma específica de racisme. La Llei orgànica 15/2022, de 6 de juliol, va marcar una fita en incloure explícitament l’antigitanisme com a agreujant (art. 22.4) i com a delicte d’odi (art. 510). Aquesta llei no sols reconeix la particular forma de discriminació soferta pel poble gitano, sinó que també dota al sistema jurídic d’eines més clares per a identificar, perseguir i sancionar les formes criminals d’antigitanisme. Aquest avanç legislatiu és fonamental per a garantir una resposta més efectiva a les agressions físiques, atacs simbòlics i discriminació institucional que han afectat històricament el poble gitano. Especialment, la formació sobre l’antigitanisme ha d’incloure’s en el treball quotidià de les Fiscalies contra els Delictes d’Odi, mentre, aquestes són les unitats especialitzades dins del sistema judicial que s’encarreguen d’investigar, perseguir i sancionar els delictes motivats per l’odi.

Aquest avanç legal ha de complementar-se amb accions que transformin tant les estructures institucionals com l’opinió pública. El Codi Penal és una eina important dins de qualsevol Estat de dret, però el seu impacte depèn d’un canvi cultural i estructural més profund que abasti tots els nivells de la societat.

• Conscienciació cívica: És imprescindible fomentar campanyes de sensibilització tant a nivell escolar com a nivell mediàtic, que desmuntin els prejudicis racistes sobre el poble gitano i promoguin el respecte per la diversitat cultural.
• Capacitació jurídica: Jutges, fiscals i policies han de rebre formació específica per a identificar i combatre l’antigitanisme en totes les seves manifestacions.
• Acció institucional: Els casos de delictes d’odi contra els gitanos han de ser tractats amb la màxima diligència, assegurant que es faci justícia i que s’erradiquin les barreres estructurals que perpetuen la discriminació.

Si observem el context català, l’article 47 de l’Estatut d’Autonomia reconeix explícitament al poble gitano com a part integrant de la societat catalana: “Els poders públics han de vetllar pel reconeixement del poble gitano com a part integrant de la societat catalana, per a la preservació i el desenvolupament de la seva identitat cultural, les seves tradicions i la seva llengua.” Aquest reconeixement legal subratlla la contribució històrica i cultural del poble gitano, i estableix una base per a desenvolupar polítiques específiques que promoguin la seva inclusió activa en tots els àmbits de la vida en comú. Per a donar un impuls a aquest reconeixement, és fonamental implementar avanços institucionals pendents:

• Representació política: Assegurar la participació de la ciutadania gitana en les institucions democràtiques, promovent el seu accés a càrrecs de responsabilitat administrativa i/o de representació en les institucions d’autogovern de la Generalitat.
• Promoció cultural: Crear espais culturals dedicats a preservar i celebrar la memòria i la identitat gitana com a part essencial del patrimoni de Catalunya.
• Ciutadania inclusiva: Impulsar programes que connectin a les comunitats gitanes amb recursos educatius, laborals i socials, alineats amb els estàndards internacionals de drets humans.

Des d’un altre punt de vista, el Pacte d’Estat contra l’Antigitanisme, aprovat al març de 2023 pel Congrés dels Diputats, representa un esforç crucial per a combatre segles de discriminació estructural. Aquest pacte, que inclou 158 mesures concretes, cerca garantir la igualtat i combatre el racisme antigitano en totes les seves formes. Entre les mesures més destacades es troba el punt segon, que proposa un acte cerimonial presidit per la figura institucional del monarca, Felip VI; qui com a actual cap de l’Estat tindria la potestat per a simbolitzar la ruptura amb una història tràgica, de persecució i de violència institucional antigitana. Aquest gest – escenificat des de les altes institucions de l’Estat– seria un reconeixement dels horrors històrics i marcaria el compromís de l’Estat amb un nou temps democràtic basat en el ple respecte cap al poble gitano. A més, el Pacte d’Estat contra l’Antigitanisme inclou entre altres iniciatives:

• Reformar les polítiques educatives i laborals, promovent la igualtat d’oportunitats per a les comunitats i les persones gitanes.
• Enfortir els mecanismes legals contra l’antigitanisme, assegurant que els casos de discriminació siguin tractats amb rigor i justícia.
• Fomentar la recuperació i promoció de la llengua i la cultura gitanes com a part del patrimoni comú compartit.

Situant-nos en una perspectiva estatal, la Llei de Memòria Democràtica (20/2022, de 19 d’octubre) estableix la creació d’una Comissió de Memòria i Reconciliació amb el Poble Gitano, amb l’objectiu de documentar i visibilitzar els segles de persecució. Perquè aquesta comissió sigui efectiva, és imprescindible que les comunitats gitanes liderin els processos de recuperació de la seva història. Algunes de les accions prioritàries haurien d’incloure:

• La creació d’arxius vius i museus que recullin i preservin la memòria del poble gitano.
• La integració de la seva història en el currículum educatiu, assegurant que les noves generacions comprenguin i valorin la seva contribució als diferents territoris i nacions històriques de l’Estat.
• El desenvolupament d’iniciatives culturals que celebrin la seva resistència i resiliència al llarg dels segles.

La memòria no sols és un acte de reparació simbòlica, sinó una eina per a construir un marc cultural compartit que reconegui la diversitat com un valor essencial, per a enfortir la democràcia enfront de les amenaces totalitàries. Precisament, en termes democràtics, l’exclusió històrica del poble gitano tant dels espais de representació política, així com de les funcions de gestió pròpies de les institucions de govern, reflecteix una fractura en els principis fonamentals de la igualtat i la no-discriminació.

Desafortunadament, el 12 de gener de 1425, data que va marcar el registre oficial de l’entrada del poble Gitano en el Regne d’Aragó, no va ser l’inici d’una relació de respecte, sinó que va iniciar un complex i violent procés històric de persecució i resistència. La resiliència del poble gitano durant 600 anys és un testimoniatge de la seva fortalesa i de la seva determinació. Reconèixer la seva història, garantir els seus drets i celebrar la seva cultura és un deure de l’Estat i una oportunitat per a construir una democràcia que valori la diversitat com la seva major fortalesa. La igualtat no és un punt de partida, sinó un horitzó que hem de construir junts.

En aquest camí cap a la igualtat, la inclusió del poble gitano com una nacionalitat històrica en el Títol VIII de la Constitució Espanyola representaria una oportunitat única, per a reforçar els valors democràtics i el compromís amb la justícia social, en un marc de pluralisme i reconeixement de la diversitat. El poble Gitano, que enguany compleix precisament sis segles d’arrelament en el teixit social i cultural de la península ibèrica, constitueix un element essencial de la identitat col·lectiva del país. La seva història de resiliència enfront de l’exclusió i la discriminació, juntament amb la seva contribució al patrimoni cultural i la seva presència estesa per tots els territoris de l’Estat, reclama un reconeixement institucional que garanteixi els seus drets polítics, culturals i socials. Aquest pas, a més d’esmenar un deute històric, permetria enfortir la cohesió social mitjançant la integració plena de totes les veus en l’espai públic, respectant la igualtat en la diferència.

Reconèixer al poble gitano com a nacionalitat històrica no sols respon a una necessitat de justícia, sinó que també s’alinea amb experiències internacionals que han sabut incorporar a comunitats històricament marginades com a actors plens en l’esfera democràtica. Diversos ordenaments jurídics europeus i llatinoamericans han establert precedents que evidencien els beneficis d’atorgar drets específics a comunitats amb una identitat diferenciada, reforçant la seva participació i garantint la protecció de la seva llengua i la seva cultura. L’Estat espanyol i les nacions que el conformen, per la rellevància històrica i cultural del poble gitano en la seva configuració social, tenen una responsabilitat particular a liderar aquest procés. A través d’un reconeixement efectiu, acompanyat de polítiques inclusives i mesures concretes, seria possible no sols reparar segles d’exclusió, sinó també avançar cap a una societat més justa i plural; en la qual la diversitat no sigui una excepció tolerada, sinó un pilar fonamental del bé comú.

ANUNCIACIÓN DE LOS REYES (SAN GABRIEL. SEVILLA)

Un bello niño de junco,
anchos hombros, fino talle,
piel de nocturna manzana,
boca triste y ojos grandes,
nervio de plata caliente,
ronda la desierta calle.

Sus zapatos de charol
rompen las dalias del aire,
con los dos ritmos que cantan
breves lutos celestiales.

En la ribera del mar
no hay palma que se le iguale,
ni emperador coronado
ni lucero caminante.

Cuando la cabeza inclina
sobre su pecho de jaspe,
la noche busca llanuras
porque quiere arrodillarse.

Las guitarras suenan solas
para San Gabriel Arcángel,
domador de palomillas
y enemigo de los sauces.

San Gabriel: El niño llora
en el vientre de su madre.
No olvides que los gitanos
te regalaron el traje.

II
Anunciación de los Reyes,
bien lunada y mal vestida,
abre la puerta al lucero
que por la calle venía.

El Arcángel San Gabriel,
entre azucena y sonrisa,
bisnieto de la Giralda,
se acercaba de visita.

En su chaleco bordado
grillos ocultos palpitan.
Las estrellas de la noche
se volvieron campanillas.

San Gabriel: Aquí me tienes
con tres clavos de alegría.
Tu fulgor abre jazmines
sobre mi cara encendida.

Dios te salve, Anunciación,
Morena de maravilla.
Tendrás un niño más bello
que los tallos de la brisa.

¡Ay San Gabriel de mis ojos!
¡Gabrielillo de mi vida!
Para sentarte yo sueño
un sillón de clavelinas.

Dios te salve, Anunciación,
bien lunada y mal vestida.
Tu niño tendrá en el pecho
un lunar y tres heridas.

¡Ay San Gabriel que reluces!
¡Gabrielillo de mi vida!
En el fondo de mis pechos
ya nace la leche tibia.

Dios te salve, Anunciación,
Madre de cien dinastías.
Áridos lucen tus ojos,
paisajes de caballista.

El niño canta en el seno
de Anunciación sorprendida.
Tres balas de almendra verde
tiemblan en su vocecita.

Ya San Gabriel en el aire
por una escala subía.
Las estrellas de la noche
se volvieron siemprevivas.

Com una simple vara de vímet pot produir tant de desassossec? Com l’Arcàngel Sant Gabriel, missatger de les bones noves, pot portar un tirs tan destructor? No sabies que en l’Ombra d’aquesta vara somriu la Mort? No haurà estat la Lluna qui la hi ha regalat? En la iconografia universal de l’Anunciació està significada clarament l’exemplar decisió per la vida; no obstant això, en aquesta Anunciació lorquiana està concentrada la infàmia. La perversa Lluna disfressada de Don Joan, arcàngel sevillà, sedueix i embarassa a una nena gitana, a Anunciació de los Reyes, mare de Antoñito el Camborio, fill d’Àngel i Lluna, fill de déus.

Lorca ens condueix al coneixement dels déus antics, als destructors, els que conformen la realitat. Són les divinitats que guarden una relació de consonància amb l’home, anterior fins i tot a la religió. La unió amb la naturalesa. I el gitano pertany d’una manera directa a la divinitat perquè no té si més no relació ritual –indirecta- amb ella, sinó que és íntimament ella. És part del diví. Lorca força dramàticament la figura del gitano per a acostar-lo, convertir-lo en heroi mitològic amarrat a la naturalesa. Com tots els déus, el gitano pertany a la unitat de la vida. No té la distància de l’home que busca el seu lloc, que reflexiona existencialment. És un amb el tot. No pretén la cerca. Simplement és.

El dia a dia del gitano en l’època de Lorca és una lluita constant amb un món hostil i perillós. Federico veu en la vida dels gitanos que coneixia una sèrie d’herois i heroïnes que treuen forces vitals davant una realitat que els condemna al lloc de l’empestat. I el poeta tenia estima per les víctimes. La seva obra està plena d’elles. Neix una batalla diària de rebutjos continus on Lorca pren postura defensant sempre al perdedor. El gitano és heroi per la seva postura vital davant la realitat.

Els poetes són titans que s’atreveixen a robar la flama de la llum per a alleujar la foscor dels homes.

Federico, el rebel, l’esvalotador, el lladre del foc de la poesia, el poeta de l’amor, el compassiu, també serà castigat pels voltors negres de l’odi per haver escrit el Romancer Gitano.

 

ROMANCE DEL EMPLAZADO

¡Mi soledad sin descanso!
Ojos chicos de mi cuerpo
y grandes de mi caballo,
no se cierran en la noche
ni miran al otro lado,
donde se aleja tranquilo
un sueño de trece barcos.

Sino que limpios y duros
escuderos desvelados,
mis ojos miran un norte
de metales y peñascos,
donde mi cuerpo sin venas
consulta naipes helados.
*
Los densos bueyes del agua
embisten a los muchachos
que se bañan en las lunas
de sus cuernos ondulados.

Y los martillos cantaban
sobre los yunques sonámbulos,
el insomnio del jinete
y el insomnio del caballo.
*
El veinticinco de junio
le dijeron al Amargo:
Ya puedes cortar, si gustas,
las adelfas de tu patio.

Pinta una cruz en la puerta
y pon tu nombre debajo,
porque cicutas y ortigas
nacerán en tu costado.
Y agujas de cal mojada
te morderán los zapatos.
*
Será de noche, en lo oscuro,
por los montes imantados,
donde los bueyes del agua
beben los juncos soñando.

Pide luces y campanas.
Aprende a cruzar las manos,
y gusta los aires fríos
de metales y peñascos.
Porque dentro de dos meses
yacerás amortajado.
*
Espadón de nebulosa
mueve en el aire Santiago.
Grave silencio, de espalda,
manaba el cielo combado.
*
El veinticinco de junio
abrió sus ojos Amargo,
y el veinticinco de agosto
se tendió para cerrarlos.

Hombres bajaban la calle
para ver al emplazado,
que fijaba sobre el muro
su soledad con descanso.

Y la sábana impecable,
de duro acento romano,
daba equilibrio a la muerte
con las rectas de sus paños.

“Federico es va sentir sempre un emplaçat. Ell sabia que estava emplaçat pel temps, l’amor i la mort. Fins i tot aquell fatídic dia de juliol de 1936, quan sense saber per què, va decidir anar a Granada.” (Marie Laffranque. Les idées esthétiques de Federico García Lorca. 1967)

El romanç constitueix tot un emblema del destí tràgic de l’home, emplaçat a morir. També d’amor. El Amargo representa el grau extrem de les expectatives de l’ésser humà amenaçat per la mort. Configurat com un centaure que ha de partir-se en dos, meitat home, meitat cavall, combat entre l’instint i la raó en la cruïlla de l’amor i de la mort.

Federico, com tots els homes, ha estat emplaçat. Però per a arribar a aquest nord de metalls i penyals cal creuar irremeiablement la llacuna Estigia, en la barca de Caront. Caront espera! No serà la Lluna disfressada de barquer, raig violent, la que ve per ell? Sí, és ella.

Les forces negres de l’odi, representades per aquest Caront feixista, emplacen a Federico a seguir-ho, pujat en la barca de la mort. No és potser aquest romanç una premonició de la seva pròpia mort? No és potser Federico, “El Emplazado”?

Cada romanç de Federico és un al·legat i una acusació a lleis cruels i violentes aplicades, des de l’odi i la malvolença, per una societat perversa que mira a un altre costat mentre els seus iguals sofreixen el menyspreu i el crim. L’ànsia eugenèsica vomita sobre el gitano el més podrit de l’ésser humà. Si Lorca no hagués existit, els gitanos estarien, encara, als llimbs primitius del desemparament, però gràcies a ell, pertanyen per dret propi al mite dels herois universals. Ell, amb el seu alè poètic, va donar al gitano presencia social i històrica, va fer d’ell un ciutadà amb la seva pròpia particularitat i circumstància. Va donar visibilitat a una comunitat fora de l’ordre. Ordre, autoritat i comunitat que no comptava amb els gitanos per a res. Ho va elevar a llegenda i ho va reconèixer com una cultura que ofereix una visió del món més bella i tolerant.

A aquest poble, el més pròdig i antic establert a Europa, imbuït per una envejable aspiració de llibertat i alforja de la més exquisida cultura, se li continua donant per contrari i nociu per no acatar les lleis i rebel·lar-se amb perícia a qualsevol norma que pogués restringir el seu afany de llibertat. Sap, com ningú, que la vida és una picada d’ullet del sol i proclama als quatre vents que per a ser lliures no cal posseir ni tomba ni casa, gaudint així del bell regal de la vida. Federico García Lorca ha mirat al gitano, per amor, com ningú ha sabut fer-lo.

El seu Romancer és una creació periodística poderosa en la qual Lorca acusa uns fets que transcendeixen el dolor humà individual. Dona compte d’una sèrie de lleis institucionals i un miserable racisme interioritzat, a l’Espanya de l’època, dirigits a l’extermini del gitano. Més enllà de la seva evident riquesa i altura poètica, Lorca ens mostra, en una crònica episòdica macabra, la realitat, la consciència, la relació i la manera de tractar del poder a Espanya als gitanos durant segles sencers. Aquest Romancer està en la línia i sentit dels “Desastres de la guerra” de Goya. Té el mateix pes com a document periodístic, informatiu i revelador d’una situació de podridura social on el gitano, una vegada més, és l’objectiu d’un odi històric on la mort civil o extermini és l’anhel. Aquí no hi ha guerra contra el francès, aquí està documentat i descrit l’ultratge d’una època, d’una societat i dels seus conciutadans a un poble diferent que sofreix l’ànsia i l’abús de la degenerada idea totalitària d’uniformitat.

L’assassinat de Federico García Lorca.

Davant els reiterats avisos de poder ser assassinat, Lorca va rebutjar les ofertes d’exili i es va dirigir a Huerta de San Vicente per a reunir-se amb la seva família. Va arribar allà el 14 de juliol de 1936. El dia 20, la guarnició militar de la ciutat es va revoltar i en poc temps el centre de Granada estava en poder de les forces revoltades. El cunyat de Federico i alcalde de la ciutat, Manuel Fernández Montesinos, va ser arrestat en el seu despatx de l’ajuntament. Seria afusellat, executat sense judici, un mes més tard.

“Jo soc espanyol integral i em seria impossible viure fora dels meus límits geogràfics; però odio al qual és espanyol per ser espanyol res més. Jo soc germà de tots i execro a l’home que se sacrifica per una idea nacionalista, abstracta, pel sol fet que mestressa a la seva pàtria amb una bena als ulls. El xinès bo està més prop de mi que l’espanyol dolent. Canto a Espanya i la sento fins a la medul·la, però abans de res soc home del món i germà de tots. Per descomptat no crec a la frontera política.” Deia el poeta.

A Granada va buscar refugi a casa de la família del seu amic el poeta Luis Rosales, on se sentia més segur. Dos dels germans Rosales, en els quals confiava, eren destacats falangistes de Granada. Durant la tarda del 16 d’agost, va ser detingut per Ramón Ruiz Alonso, un exdiputat de la CEDA que sentia un profund odi pel seu mentor, Fernando de los Ríos, i pel nostre poeta. Segons el biògraf de Lorca, l’hispanista Ian Gibson, se sap que aquesta detenció “va ser una operació d’envergadura. Es va envoltar de guàrdies i policies les proximitats on estava situada la casa dels Rosales, i fins es van apostar homes armats en les teulades confrontants per a impedir que per aquella via tan inversemblant pogués escapar la víctima”. Ramón Ruiz Alonso, poeta frustrat, havia denunciat a Lorca davant el governador civil de Granada José Valdés Guzmán. I Valdés va consultar amb Queipo de Llano el que havia de fer, al que aquest li va respondre: «Dona-li cafè, molt de cafè». Segons l’historiador Ian Gibson, s’acusava el poeta de «ser espia dels russos, estar en contacte amb aquests per radi, haver estat secretari de Fernando de los Ríos i de ser homosexual». Va ser traslladat al Govern Civil, i després al poble de Víznar on va passar la seva última nit en una presó improvisada, al costat d’altres detinguts.

Després que la data exacta de la seva mort hagi estat objecte d’una llarga polèmica, sembla definitivament establert que Federico García Lorca va ser afusellat a les 4:45h de la matinada del 18 d’agost de 1936, en el camí que va de Víznar a Alfacar amb trenta-vuit anys. El seu cos, que mai es va recuperar, roman enterrat en una fossa comuna anònima en algun lloc d’aquests paratges, juntament amb el cadàver d’un mestre nacional, Dióscoro Galindo, i els dels banderilleros anarquistes Francisco Galadí i Joaquín Alcollar, executats amb ell. Juan Luis Trescastro, família dels García Lorca, presumiria dies després d’haver participat personalment en els assassinats, recalcant l’homosexualitat de Lorca. “Ell va ser qui, després de l’assassinat, va contar que li havia ficat dues bales en el cul per marieta”, sosté Ian Gibson.

“Sento una grandíssima inquietud. És una inquietud de viure, que sembla que demà em llevaran la vida.” Confessava Federico.

“El veinticinco de junio

abrió sus ojos Amargo,

y el veinticinco de agosto

 se tendió para cerrarlos.”

En aquests versos de ‘El Romance del Emplazado’ Lorca parla d’ell mateix. Federico va néixer un cinc de juny i va ser assassinat un divuit d’agost.

El 23 d’abril de 2015 es va fer públic un informe policial datat el 9 de juliol de 1965, basat en una recerca realitzada aquell mateix any, que corroborava l’execució de Lorca per les autoritats franquistes. En l’informe se l’acusava de «socialista», amic de Fernando de los Ríos, i «maçó, pertanyent a la lògia ‘Alhambra’, en la qual va adoptar el nom simbòlic de ‘Homer’», i li atribuïa «pràctiques d’homosexualitat i aberració». També afirma que va ser condemnat a mort després «d’haver confessat», encara que no especifica què hauria confessat. L’informe va ser redactat per la 3a brigada regional de recerca social de la Prefectura Superior de la Policia de Granada. L’informe va ser ocultat per la dictadura franquista.

 

Amb aquesta publicació acabo la sèrie d’articles dedicats al “Romancer Gitano” de Lorca amb la sensació d’haver aportat una anàlisi diferent de l’obra. Sorgeixen moltes qüestions que deixem obertes perquè d’un text, d’una obra poètica tan extensa i complexa, sempre queden retalls i sendes per recórrer. La intenció última d’aquesta sèrie d’articles ha estat la de mostrar al lector un examen del “Romancero Gitano” el més sincer possible, quan per sincer entenc que Lorca, més enllà de la seva altura poètica i projecció artística, va voler deixar constància del sofriment del poble gitano a Espanya durant una època concreta.