La nit dels grillons
by David Cortés Cortés
*Dibuix de Daniel Diaz Heredia
Culpables de genocidi: Gaspar José Vázquez Tablada, Governador del Consell de Castella i bisbe d’Oviedo; Marquès de la Ensenada, “secretari de tot”; i Ferran VI, Rei d’Espanya.
“Tan bon punt es conclogui la reducció de la cavalleria es disposarà l’extinció dels gitanos. Per a això cal saber els pobles en què estan i en quin número. La presó ha de ser en un mateix dia i a una mateixa hora”. Reial orde per a la presó de gitanos i gitanes, 1749, Ferran VI.
A les dotze de la nit del 30 de juliol de 1749, la llibertat de més de dotze mil gitanes i gitanos a Espanya va ser violentada, els grillons van envoltar els seus colls, els seus canells, els seus peus i van caminar cap al seu estardó.
Va ser el primer intent de genocidi a l’Europa Moderna i ha de formar part de la memòria històrica del nostre país i de la humanitat sencera. Ha de ser reconegut, tant pel món acadèmic com per l’Estat, i s’ha de reconèixer i s’ha de posar en marxa un full de ruta per a la dignificació de les víctimes equiparable a les d’altres genocidis i crims de lesa humanitat perpetrats en la modernitat.
S’imaginen un monument a Adolf Hitler en un edifici oficial de l’Estat alemany? Llavors perquè raó es permet que al carrer de la Vara del Rei, número 1, en el Palau del Govern de La Rioja existeixi un bust del Marquès de la Ensenada? Sota aquest bust, es troba el Km 0 de l’Antigitanisme institucional a l’Estat Espanyol.
L’ Antigitanisme no és una cosa del passat. Continua pervivint en l’estructura de la societat en forma de segregació geogràfica, segregació escolar, pobresa, exclusió, marginació, prejudicis, desconfiances, violència policial, discursos d’odi, … I tot forma part del mateix fil conductor que va portar als reis catòlics a signar la primera pragmàtica antigitana en 1499 o a Ferran VI a intentar eliminar als gitanos i gitanes d’aquest país en 1749. És el mateix odi.
Miguel Ángel Fernández, Pedro Antonio Calahorra Hernández, Daniel Jiménez, Eleazar García, Stanislav Tomás. Pot ser que a molts no els sonin els seus noms. Són suposades víctimes de la violència de les persones que se suposen que estan per a garantir la nostra seguretat. Els mitjans no es fan mai eco dels seus noms, i els que ho han fet ha estat per a trivialitzar, banalitzar o justificar les seves morts. Deixem-nos d’eufemismes i cridem a les coses pel seu nom, per dret i honor a la veritat.
Manuel, davant del seu fill, faves tacades de sang. El seu assassí va ser lloat a les xarxes socials i excusat en els mitjans de comunicació. Avui es troba en llibertat després del pagament d’una fiança de 5.000€. Recordem que el preu d’una fiança ha de servir per a respondre econòmicament de manera subsidiària pel greuge del qual ets acusat. En altres paraules, el preu de la vida de Manuel ha estat fixat per un jutge en 5.000€. Felip IV, 8 de març de 1633: 200 reals per gitano caçat i 50 reals per gitana caçada. Antigitanisme del passat i antigitanisme del present.
La justícia s’aconsegueix amb Justícia, amb Lleis Contra l’Antigitanisme, amb Reconeixement, amb Reparació, amb Acció.
El Baró Estardipen, a més de ser un pla d’extermini biològic i epistemològic, també generaria un llegat de pensament violent anti-democràtic, un llegat que continua vigent en els nostres dies i que ha de ser abordat pels poders públics.
L’Antigitanisme es converteix en l’autèntica prova de foc d’una democràcia. Si les institucions de les quals va emanar aquest odi cap a nosaltres continuen existint, cal exigir-los responsabilitats. Els béns confiscats durant el Baró Estadipen, la suor en els arsenals, les llàgrimes en les galeres, les vides pèrdues en un projecte d’extermini que a més ens va utilitzar com a mà d’obra esclava per a construir aquest Estat continuen esperant justícia, reconeixement i reparació.
Un 30 de juliol de fa 272 anys, 10 generacions enrere, 5.000 soldats de l’exèrcit van entrar a cavall investint les cases dels nostres, destruint a cops els pòrtics de les seves cases, destruint la seva pau. Aquesta nit sense estrelles, on capturarien a més de 9.000 gitanos i gitanos, van separar als fills de les seves mares, als homes de les dones, van encadenar als nostres nens i nenes, a les nostres dones, als nostres homes, a les nostres ancianes, als nostres ancians. Tots van notar el pes de les cadenes i els grillons. Entre les ordres signades per Ferran VI estava posar fi a la vida de tots aquells que intentessin fugir. El seu calvari va ser més ràpid. Uns altres degueren esperar a morir per malaltia o per esclavitud. Pocs van ser els que van arribar vius a veure la llibertat decretada setze anys més tard.
Sense comptar amb l’ajuda de l’Església Catòlica, aquest genocidi no hauria tingut el macabre èxit que va aconseguir. Tot pla d’extermini té una estratègia. Aquest genocidi no hauria estat possible sense la repressió i el control previ de l’Estat mitjançant lleis antigitanes, la disposició total del Govern de l’Estat i el seu exèrcit i la col·laboració necessària de l’església catòlica -el Papa Benedicto XIV va excloure als gitanos i gitanes la possibilitat d’acollir-se a sagrat.
Aquest genocidi premeditat en secret per tots els estaments de poder de l’Estat es va acabar de gestar durant els mesos de juny i juliol de 1749, des de la Secretaria de Guerra i les capitanies Generals. Es va privar de llibertat entre 9.000 i 12.000 gitanos i gitanes. Els van separar per sexes per a així fer així possible l’extinció biològica del Poble Romaní, del Poble Kalé.
Els homes i nens a partir de 7 anys serien enviats a treballs forçats als arsenals de Cadis, Ferrol i Cartagena i les mines de mercuri de Almadén, on la mortalitat era molt elevada.
A les dones, nenes, ancianes i menors de set anys se’ls tancarien en cases de misericòrdia, fàbriques i presons situades al Castell de Santa Pola d’Alacant, les Alcazabas d’Almeria, Màlaga i Saragossa o el Convent de Sant Agustí a Barcelona. Allà serien sotmeses a treballs esclaus i mort de l’ésser, sota el lema de la restitució cultural del saber.
Als nostres ancians els condemnarien a morir de sofriment i de malalties que una vegada aparegudes no se subministraven cap tipus de medicaments, ni de tractaments. Condemnats a viure fins a la mort en cases casernes i hospicis de calç de lament i sofriment.
Des d’ancians i ancianes fins a nens i nenes, que a moltes i molts no els donaria ni temps aprendre a caminar, van morir conseqüència del Baró Estardipen. Camins de pètals vermells del record per les nostres víctimes, heroïnes i herois del nostre Poble, dels quals som descendents el Poble Kalé.
El Real Indult de Carles III, de 16 de juny de 1763, no es posaria en pràctica fins a 1765, sent l’últim Kalé alliberat en 1783. No obstant això, l’alliberament del nostre poble estaria exempt de llibertat, ja que per a ser considerades ciutadanes i ciutadans a l’empara dels drets, haurien de deixar en aquestes parets de calç i sofriment la seva Rromanipen, el seu idioma, la seva memòria cultural, fins i tot el propi substantiu ‘gitano’. Per a ser lliures havien de deixar de ser ells mateixos, havien de deixar de ser gitanos. Els gitanos mai van tenir dret a la llibertat. Primer Genocidi, després Epistemicidi.
De la mateixa manera que els nostres ancestres, sotmesos i sotmeses al Baró Estardipen, van enviar cartes des del lament i el dolor per a l’alliberament del seu poble, avui 30 de juliol jo també escric aquesta carta exigint a les institucions públiques que posin fi al que els Reis Catòlics van inaugurar en 1499.
“Pupil·les exacerbades que escolten amb satisfacció
cadenes pesades que es fonen amb els ossos.
Túniques morades que acaricien marbres,
que són sepulcres d’ànimes sense ànima.
Or que envolta el pensament, robins en els polzes,
mort al cop d’un segell que destil·la llavors d’odi,
de les quals flueixen arbres del “bé comú”
que estableixen boscos d’anti-biofilia
que donen oxigen a l’Antigitanisme.
Van tractar arrencar-nos la sal del nostre ésser,
però es van oblidar que som els oceans infinits.
Van tractar de devorar les nostres llavors,
però es van oblidar que nostre bategar de l’esperit il·lumina les estrelles de l’univers.
Van tractar de fer esvair la nostra mirada,
però es van oblidar que la gènesi de la vida resideix en la nostra pupil·les.
La meva ànima és Kalé, la meva ànima és Romaní.”
