L’any 1939, l’escriptora britànica Agatha Christie va escriure una novel·la que va passar a la posteritat que avui coneixem com “Deu Negrets”.

El seu títol original en anglès era precisament aquest, “Ten Little Niggers”, fent referència a un conte infantil que es relata dins la novel·la, encara que posteriorment es va canviar a la seva arribada als Estats Units per les connotacions pejoratives que implicava (a pesar que, en la dècada dels anys 40, la societat d’Estats Units era profundament racista i classista).

Des de llavors, el seu títol en llengua anglesa és “And Then The Were None”.

“I llavors no va quedar cap”.

No els faré spoiler sobre l’argument, gairebé tothom ja sabrà que la història va sobre 10 persones amb foscos passats, atrapades en una mansió situada en una apartada illa i que van morint una a una sense que se sàpiga qui serà el següent ni qui és l’assassí. Però el títol original i el posterior canvi, tenen la seva substància, no ho creuen?

Dels negrets protagonistes del conte al qual fan referència en la novel·la, al final, no va quedar cap.

Potser, avui dia, amb 22 anys que portem ja d’aquest segle XXI, en aquesta Europa tan moderna i tan nostra, hauríem de prendre les precaucions necessàries perquè les forces de la dreta política i mediàtica han començat una batalla feroç i despietada per vilipendiar tot aquell pensament que intenti aprofundir, reformular i repensar les formes en què es presenten i discuteixen els assumptes racials i discriminatoris en les societats contemporànies. I al final, no sé quants negrets quedaran. O quants gitanets…

L’estratègia és subtil. Utilitzen els mateixos arguments de les teories crítiques per a demonitzar a qualsevol que s’atreveixi a desafiar l’hegemonia blanquejada de la dreta política i mediàtica. Gairebé tot el que emana de l’assetjat camp de la igualtat social és una versió ridiculitzada i extravagant de la crítica social contemporània al racisme a Europa. L’extrema dreta europea ha desplegat aquesta extravagància a diversos camps per a fabricar un relat fàcil i discurs simplista que inclou portar al continent a una era de suposada esplendor blanca i cristiana.

Van començar ja fa un temps. Portem diversos anys escoltant allò de “Ideologia de gènere”, un discurs que clarament ha guanyat l’extrema dreta banalitzant el feminisme; catalogat de “quiosquet per a cobrar de subvencions” per la premsa afí i, on fins i tot, l’Església catòlica que des dels seus púlpits adverteix als seus fidels, com l’exarquebisbe de Sevilla, Juan José Asenjo, que va arribar a afirmar que el feminisme radical està «pastat de supremacisme, ressentiment i ideologia de gènere» i té «inequívocs orígens marxistes».

Fixin-se en la jugada: el feminisme és el principi d’igualtat de drets de la dona i l’home i a més és el moviment que lluita per la realització efectiva d’aquests drets. El concepte és fàcil, no?

El discurs de l’extrema dreta li dona la volta: pasta supremacisme (de la dona sobre l’home), per la qual cosa no busca la igualtat sinó la destrucció de l’home. També arriba a l’àmbit educatiu, on aquesta “ideologia” està penetrant en la ment dels pobres alumnes als quals pretenen adoctrinar.

El capítol actual contra el feminisme és la lluita del concepte “violència de gènere”, per a canviar-lo per “violència domèstica”. No és una qüestió només de concepte. Aquí ens justifiquen que la violència domèstica ha sofert un alarmant augment degut a la “revolució sexual”, una de les fites pels quals també ha lluitat el feminisme.

La lluita també va contra el “lobby gai”, que pretén mariconitzar el món. L’extrema dreta ens adverteix del pla malèfic: volen destruir a l’home perquè en el món manin les dones en els seus quiosquets, i la vegada, tornar a tots els homes marietes perquè així arribi un punt en què l’espècie humana desaparegui per la seva incapacitat de reproduir-se.

Al final, si sumem dos més dos, ja podem endevinar quin pot ser el següent target group. Perquè ja veiem com triomfen uns certs discursos a Hongria, o a França contra les comunitats gitanes. El discurs a Espanya de l’extrema dreta és que s’està intentant convèncer a la ciutadania que aquest és un país racista, i que afirmar això, és tan racista com el racisme i ja comencen a proposar bandejar discussions parlamentàries.

La jugada ja ha començat, l’extrema dreta espanyola ja ha iniciat la batalla dialèctica, on afirma que la comunitat gitana no està discriminada perquè els seus drets es recullen en la Constitució i a més es nega en comissions parlamentàries que s’inclogui de manera expressa en el Codi Penal el càstig a la discriminació racial contra els gitanos.

En aquest escenari, podem estar segles parlant d’antiracisme, privilegis blancs, racisme sistèmic, interseccionalitat, etcètera… Però si es continua exhibint aquesta impaciència i aquesta obsessió per guanyar la batalla dialèctica, al final, ens quedarem de nou als llimbs del simbòlic, mentre l’extrema dreta haurà guanyat la batalla material i tangible. I si entrem en la batalla que ells volen, la guanyaran. I al final, no en quedarà cap…

Davant afirmacions com aquesta: “Ens sembla inexacte sostenir que existeix un odi generalitzat contra els gitanos, és una manipulació sectària que només està en la ment esbojarrada de la ultraesquerra”, va dir la diputada de Vox, que considera que no hi ha “cap discriminació” cap als gitanos i que la proposta busca “enfrontar paios contra gitanos”, seria maldestre entrar en la batalla dialèctica, perquè per molt que es vulgui explicar, el que no vol entendre, mai entendrà, a més, qui fa costat a aquests grups, tan sols troba aliment al seu odi. Contra les paraules, fets. No cap a una altra estratègia.

Perquè la voluntat de l’extrema dreta és la ceguesa. Ser hostil davant la justícia social perquè, a més, treure les banderes patriòtiques no és res nou. Avui, es promou el temor al tot, perquè instaurar la por en la ciutadania a través del discurs simplista és efectiu, ràpid i barat; és una forma molt efectiva de posar a la ciutadania en alerta. Contra tot. Contra tots.

Per cert, el poema dels deu negrets diu així:

Deu negrets sortien a sopar en breu

Un es va asfixiar i llavors van quedar nou

Nou negrets estaven desperts fins a molt tard estant satisfet

Un es va quedar adormit i llavors van quedar vuit

Vuit negrets van viatjar per Devon prenent-se un aniset

Un va dir que es quedava allà i llavors van quedar set

Set negrets tallaven llenya de color beix

Un es va tallar en dues meitats i llavors van quedar sis

Sis negrets van jugar amb un rusc aixecant-la amb afany

Una abella va picar a un d’ells i llavors van quedar cinc

Cinc negrets van estudiar Dret a la sortida del teatre

Un es va fer advocat i llavors van quedar quatre

Quatre negrets van ser a la mar a nedar sense arnès

Un areng vermell es va empassar a un i llavors van quedar tres

Tres negrets van passejar pel zoo als animals dient-hi adéu

Un gran os va matar a un d’ells i llavors van quedar dos

Dos negrets es van asseure al sol en un moment inoportú

Un es va torrar a mort i només va quedar un

Un negret s’ha quedat sense cap company

Es va penjar per la solitud i llavors no va quedar cap!

 

Compte amb anar perdent suports i gent pel camí. Compte amb què els que propaguen odi aconsegueixin calar encara més amb el seu discurs simplista en ments simples. Encara som a temps de canviar el final del conte.

 

 

 

 

(*imatge: Cartell de la pel·lícula de 1945 “And Then The Were None”, adaptació al cinema de René Clair. Font: filmaffinity.com)