La mirada oblidada, o el compromís a recordar
by Juan José Suárez Laso
*Imatge original de Tatsumi Shimura
Latchó Drom, el bon camí, beneït per una mirada plena d’harmonia i serena acceptació de l’existència, consagrada a ajustar un món que grinyola. Els gitanos fan aquest bon camí lluint una ferma naturalesa transgressora i revolucionària, profund transformar les coses per una mirada orgullosa que eleva l’existència i construeix el sí del món. Així, la seva por permanent muda, cada vegada, alegria i somriure abans de ser verí d’odi enquistat. Aquesta sana i vital mirada porta el regal de la indiferència i distanciament subtil i perspicaç de tot el greu, el transcendental i solemne, una fèrtil resposta assossegada; res és tan important com el delicat i lúcid distanciament de la veritat absoluta del món, res més gitano que l’amor allò que és lleu i subtil. El posicionament del gitano en els seus gestos socials i culturals es dona des de la intransigència al transcendent i ampul·lós. La mirada transgressora i revolucionària és aquesta, la capacitat de ventilar i resoldre la tristesa en lleugera alegria, com el que espanta les mosques.
Perquè cal reconèixer que el recorregut vital del gitano no ha estat fàcil. Per on han anat passant han estat objecte, sistemàticament, d’innombrables i terribles situacions d’exclusió i mal, de repudi, rebuig i cops criminals, un darrere l’altre. I avui continuen estant en la mira de l’ordre establert com a poble sospitós i rar. Aquests ordres, pobles, sistemes i cultures han afavorit que el gitano hagi trobat una certitud vàlida: la vostra serietat no em convenç; les vostres lleis, en contra de nosaltres, no poden ni han de ser acatades; és sa no estar d’acord amb allò que em fa mal, és natural i honest cuidar-se; la vostra forma de vida no m’interessa perquè d’ella neix la nostra injustícia, inacceptable situació. L’acte de voluntat rebel contra tot allò que destrueix és saviesa i agudesa.
No crec necessari enumerar la varietat de barbaritats ni exposar la crueltat metòdica que han suportat, i suporten els gitanos avui mateix. Però del que no vull prescindir és de parlar del resultat d’aquesta impietat i sadisme contra l’ànima del món. Resultat que ha vingut a convertir-se en el millor senyal d’identitat gitana, comunitària o individual, i que ha derivat en enriquiment i temperament anhelat, ara, per tota una societat més lliure i informada, per una població intercultural i sensible a altres trets.
Comptar els passets i els bots d’una bella cadernera ferida, en un camí ple de pols i sorra, amb un cel blau fosc gairebé negre, de nit negra, ens fa entendre que tota lluita és beneïda pels déus com una acció d’enorme valentia i entusiasme; ens fa comprendre que dels actes vils als quals som sotmesos naixem éssers més serens, nets i aguts, forts i sagaços coneixedors del món i la seva ànima. “Del dolor neix la saviesa!”, canten els cors de Eleusis, antic estatge de la divinitat. De com el gitano i la gitana, dues esferes del mateix, s’han elevat sobre la por i l’odi d’una societat nociva, amenaçadora i han aconseguit donar a les seves cries l’alegria i l’afecte, una visió del món més dolça i real, delicada i realista.
Dolça, delicada, realista, femenina. El rullat remei que les gitanes troben al dolor i a l’atac continuat és la construcció d’un món d’afirmació sòlida, d’allunyament i mesurament propi, de no assimilació, d’amor propi als seus propis costums, de veneració a lo seu. La cura en la cura d’allò decisiu és un acte de profunda afirmació; les gitanes menys lletrades saben que una cultura com la seva té arrels profundes, subjectes a la terra. No és una qüestió d’orgull cec ni de reduccions culturals; és una qüestió de comparació i sec buit en l’escrutini de l’altre. Com aquestes gents tindran una cosa vàlida si es relacionen des del conflicte i l’abús!? Pobres societats brutes i fredes cultures. Però la dona gitana sap que té un tresor en la seva genètica, en la seva memòria; que porten al seu caminar la dansa més antiga coneguda a Europa, que porten en les ones del pèl la música més fidel al pols de la vida. De l’odi i de la por, de la desconfiança i la cobdícia, de la producció i el progrés no es treu res, són erms i putrefactes terrers; en l’amor i el somriure, en l’alè i el despreniment, en el respecte a la ineficàcia de l’altre i en el retorn estan els valors del gitano que emprèn una vegada i una altra la seva gaubança en el que és. És la mística infatigable al materialisme, perquè l’espiritualitat a occident està supeditada i lligada al mecanicisme més farragós i idealista. La falta d’educació, de cultura, de civisme i modals en el gitano és, en tot cas, fracàs del gaché que no ha sabut entendre ni nodrir-se de la seva fertilitat i fecunditat elegant i orgullosa. Els codis d’un món humiliat són presos com l’entranya del gitano, però des de la humiliació planificada quina altra cosa voleu que neixi?
Que diferents sonen les cançons gitanes fetes per al consol del món, per a totes les oïdes saturades; que piadosa la mirada d’una nena gitana que és ensenyada des de petita a ser dona per als seus; quina amistat camuflada en l’orgull, encara no conquistat, del gitano que surt al carrer a buscar-se la vida; quina honra tan apreciada en el mocador de filles, nebodes i netes; quina categoria i autosuficiència el no voler ser convençuts del que ja coneixen com a perillós; llibertat gitana? No, no és llibertat la seva. És en tot cas orgull de saber que es té una cosa bona i que no pot ser intercanviada. Els gitanos no miren les estrelles perquè siguin idealistes o romàntics, no; es guien per les estrelles per a orientar-se en la freda nit negra. Salut? No tenen una altra alternativa que estar sans per a poder bregar amb una vida que, a més, està fiscalitzada per un poder amenaçador. En canvi, que atrevides les envestides a l’odi, a l’eficiència, al progrés, a la industrialització, a la religió, a la utilitat i a l’utilitarisme, a la força per la força, a la competició i als processos selectius, al sotmetiment, a la sang pura i neta de castellans, aris, eslaus..; i no es confongui la seva autoprotecció obligada i forçosa amb l’ideari racista nascut de pensaments podrits amb ànsies de poder.
I perdre tot el que són per aquestes immundícies? I oblidar la seva mirada a canvi de no saber mirar el món, i lliurar el seu món a canvi de convertir als seus nens i nenes en màquines d’èxit econòmic? Tenen una cosa més valuosa: la música del murmuri de les seves mares alleujant-los en la matinada: Fill meu, queda’t en el llit adormidet fins que el sol aixequi i no faci tant de fred!
A occident es donen les condicions òptimes perquè el gitano sigui una joia espiritual, per falta precisament d’espiritualitat en aquestes latituds. I la cadernera continua trepitjant la terra amb fera subtilesa, passant per terres estrangeres sabent que serà destrossat en algun moment, i que serà aniquilat per un vent gelat i inclement, de nou. Aquí a Catalunya poden ser ciutadans de ple dret perquè tenen, a més, un tresor que compartir amb els seus compatriotes, són molt valuosos per a una societat en etern canvi que necessitarà de la seva elegància per a continuar conquistant noves cotes de llibertat i igualtat. Aquests gitanos i gitanes porten a l’esquena ja molts segles de lluita per la justícia i la independència, i aquestes només s’aconsegueixen no oblidant la pròpia mirada.