El 16 de maig ens porta sempre una petita bafarada d’esperança, esperança que en algun moment serem més forts que el racisme i podrem ser un poble lliure de l’estigma i l’opressió que ens persegueix des de que Europa es va entestar a ser blanca per poder ser ella mateixa.

El dramàtic moment en què vivim immersos està aconseguint que aflori el millor i el pitjor de la societat, la solidaritat, però també el rebuig. Solidaritat amb qui és vist des de la uniformitat i des d’una aparent adequació a les normes excepcionals de moment; i el rebuig amb qui no es vol que formi part d’aquesta homogeneïtat. Cal notar que no em refereixo a qui realment s’adequa a la norma i a qui no ho fa, el racisme i el rebuig són sempre irracionals, el sentiment va molt per davant de la raó.

Des del principi d’aquesta pandèmia el tracte diferencial es va fer notar. Mentre que amb uns ciutadans es demana responsabilitat, amb altres s’exigeix control. Mentre que als seguidors del València CF que van viatjar a Itàlia es va demanar responsabilitat en el partit de futbol que a Itàlia ja han descrit com el punt 0 de la pandèmia a Llombardia, amb uns joves gitanos que van celebrar un culte religiós al carrer es va demanar la intervenció de l’exèrcit. Mentre que amb la majoria es demana responsabilitat en el respecte a les normes per sortir al carrer, envers altres ciutadans, en aquest cas els gitanos de Santoña, es demana una ‘especial vigilància’, recordant l’antic codi de la Guàrdia Civil pel qual s’havia de ‘vigilar escrupolosament als gitanos’.

Podríem seguir amb més exemples però millor no allargar aquest escrit. Tampoc enumeraré aquí tots els greuges que la història d’aquest país ha presenciat i silenciat amb el Poble Gitano, simplement voldria constatar que la dinàmica ha estat sempre la mateixa: aniquilar la diferència que representa el Poble Gitano, assimilant-lo i oprimint-lo. La resposta majoritària dels mitjans de comunicació i de les institucions públiques durant aquests dies respecte al Poble Gitano ha estat molt clara, assenyalar, controlar, oprimir, tot i que les conductes fossin exactament les mateixes que les de moltes altres persones no gitanes.

En moments de tensions nacionals sempre ressorgeix amb força la idea que la solució al problema, sigui quin sigui, ha de passar per l’homogeneïtzació cultural, per culpar els diferents, a aquells que són odiats, encara que no tingui cap sentit racional. I així estem des d’abans fins i tot que els gitanos trepitgessin la península ibèrica. Ja als jueus se’ls acusava de tots els mals econòmics al segle XIV i no es dubtava en intentar aniquilar-los davant de qualsevol crisi econòmica.

L’esdevenir dels segles va ser sempre el mateix. Al segle XX tenim l’Holocaust i la guerra dels Balcans com els grans exponents que els problemes se solucionen amb la ‘neteja de sang’, la mateixa idea que va portar els reis catòlics a expulsar àrabs i jueus, o a iniciar l’etnocidi del Poble Gitano. Ara, en ple segle XXI, s’acusa als gitanos a tot Europa de no respectar el confinament, com si els centenars de milers de multes que es posen en aquest país per no respectar l’Estat d’Alarma haguessin estat imposades només als gitanos, però això no va de veritats, va d’irracionalitats, d’odis, de rebutjos, els arguments ja s’inventaran després.

Fa just un any, per aquesta mateixa data, defensava el 16 de maig com un dia en què celebrar les petites batalles que li hem guanyat a l’antigitanisme en els últims temps, encara que la guerra l’estiguem perdent. Aquest any estem perdent una batalla molt important. Els mitjans de comunicació cada vegada més tendeixen a deshumanitzar les persones gitanes, els polítics en general prefereixen mirar cap un altre costat, ja que lo important ara mateix no és el racisme, és la lluita contra la pandèmia.

Per haver guanyat aquesta batalla haguéssim necessitat que no ens haguessin tractat únicament i exclusivament com un col·lectiu de persones marginades i pobres; haguéssim necessitat que l’alcalde de Santoña fos destituït, que el seu partit l’apartés i demanés disculpes; haguéssim necessitat que el govern retirés al Comissionat del Polígon Sud; haguéssim necessitat que s’obrís una investigació a l’Ertzaintza per obstaculitzar les denúncies de persones gitanes; haguéssim necessitat una mica d’ètica, només una mica, per part dels mitjans de comunicació; haguéssim necessitat que aquest país no mirés cap a un altre costat, que no busqués bocs expiatoris.

Malauradament aquesta batalla perduda davant l’antigitanisme ha obert les portes de quelcom pitjor. El passat 6 de maig un home gitano perdia la vida a mans d’un escopeter que pensava que l’estaven robant. La reacció als mitjans de comunicació i a les xarxes socials va ser unívoca, “pobre camperol que la vida li ha estat arruïnada per culpa d’un gitano que li volia llevar una faves de camp”. Escoltant la reacció dels mitjans sembla que el gitano no era una persona, que era una bèstia i com a tal calia tractar-la. No hi havia presenciat res així en la meva vida. Aviat van aparèixer a les xarxes socials els missatges de suport a l’assassí, victorejant el seu assassinat, alçant-lo a la categoria d’heroi nacional i cridant fins i tot a l’extermini de el poble gitano. Comentaris com aquests havien estat inèdits en aquest país.

La maleïda realitat racista que afronten els nostres cosins en altres països europeus, on no passa un any sense que es produeixin assassinats o pogroms antigitanos, ja no és una realitat res diferent a la nostra. Ara tenim exactament els mateixos ingredients que en aquests països que veiem tan allunyats: l’extrema dreta cavalca al seu aire, els discursos d’odi augmenten en les xarxes -es fan crides a crear grups paramilitars i a aniquilar el Poble Gitano-, els mitjans de comunicació deshumanitzen a les persones gitanes -en el millor dels casos ens tracten com pallassos del circ-, polítics que utilitzen les institucions de tots per exercir el seu odi i opressió contra nosaltres, i la ciutadania que mira cap a un altre costat, probablement perquè no vol escoltar als que creuen que no formem part de la seva homogeneïtat per afrontar els problemes de al moment.

Llevat que hi hagi una resposta contundent i unànime de les principals institucions d’aquest país i es posi fi al vilipendi del nostre poble, és a dir, llevat d’un miracle, el pitjor està per arribar.

16 de Maig de 2020, Dia de la Resistència Romaní.