Tendim a pensar la història com la preservació de la memòria que conservant els records lluita contra l’oblit. No obstant això, la memòria també està constituïda per oblits. Sense record no hi hauria memòria i sense oblit tampoc. Són l’anvers i el revers del mateix.

Ara bé, cada un d’aquests elements es manifesta de diferent manera. El record té una relació directa amb el que es diu mentre que l’oblit amb el que es mostra. Lo expressat en un pensament no està únicament en el que diu sinó també en el que es mostra. Què mostra? Un transcendental, això és la seva condició de possibilitat dins d’un a priori històric determinat.

Entenc que un cas paradigmàtic d’aquest fenomen podem veure-ho operar al voltant de la creació de la memòria de l’esdevenir gitano. Si fem zoom en aquest esdevenir i ens centrem en una interpretació sobre el pelegrinatge gitano podrem veure moure’s molt de prop del que vinc dient.

El pelegrinatge constituïa una pràctica protegida des de feia segles i constava amb un corpus legislatiu propi dirigit a protegir als pelegrins almenys fins al segle XVI. És la coneguda com Pau del Camí. A aquesta legislació es van acollir els gitanos a començaments del segle XV i per aquesta legislació van ser reconeguts per ducs, comtes, prínceps, reis, Emperadors i Papes des de la seva primera aparició a l’Europa occidental a la ciutat de Basilea a 1414.

Ara bé, contra el que el sentit històric indica molts historiadors veuen en aquesta presentació com una representació, com una farsa ideada pels gitanos per enganyar les autoritats. Posarem alguns exemples il·lustratius d’una pràctica interpretativa sobre aquest assumpte que o bé la deixa constar de manera directa o bé obre l’espai epistèmic a tal interpretació. Així, pot llegir-se en Teresa San Román; ‘És Sorprenent com enginyar els gitanos seva entrada al país per aconseguir tan brillant reconeixement …’ O en Félix Gran; ‘L’engany dura molt poc …’

Davant d’aquest fet interpretatiu es poden apel·lar diverses objeccions, però la més òbvia al meu entendre és la següent: per què durant tot el segle XV se’ls reconeix com a pelegrins en els diferents països i regnes europeus i se’ls concedeix la condició jurídica de tal reconeixement si realment era un engany ordit per les diferents bandes de gitanos? La resposta més evident és senzillament perquè eren pelegrins o si més no existencialment es comportaven com a tals.

La interpretació del pelegrinatge gitano com un ardit no és sostenible almenys per un motiu de molt difícil provatura; ¿És possible que totes les autoritats dels diferents regnes d’Europa occidental que reconeixien per als gitanos l’estatut de pelegrí i els concedia salconduits fossin presa del mateix engany?, llavors, per què es fa aquesta interpretació històrica que dubta sobre la veracitat del pelegrinatge gitano?

Davant d’aquesta objecció s’obre la possibilitat d’assajar una inversió perspectivista i invertir la càrrega de la prova per a qüestionar lo següent: per què malgrat aquest reconeixement de pelegrins alguns historiadors interpreten el pelegrinatge gitano com un engany? Aquesta qüestió ens obre la possibilitat de rastrejar no el que es diu sinó el que es mostra. El que es mostra en aquesta interpretació és un transcendental, això és la seva condició de possibilitat dins d’un a priori històric determinat. Transcendental perquè és el que fa possible la seva aparició. A priori històric perquè obeeix a un camp semàntic històricament construït en el qual s’està situat.

La condició de possibilitat que pugui fer-se l’esmentada interpretació del pelegrinatge en termes d’engany és perquè el fet gitano està situat en un marc hermenèutic que s’ha construït històricament per mitjà d’una semantització que gira al voltant del ‘desotrament’ i a la essencialització. El primer entès com a negació del seu ser i el segon com la seva identificació amb una altra cosa del que diuen ser.

Aquesta elecció interpretativa situa ontològicament el fet gitano entre l’afirmació del seu no-ser i de “ser una altra cosa” i té com a efecte epistèmic que el fet gitano no és veritat, però tampoc és mentida. Se situa en un terreny intermedi entre la veritat i la mentida és a dir, en l’engany. Els gitanos no són el que diuen ser, sinó que són una altra cosa. No són veritables, però no són de el tot fals. Es mostren diferent del que són. No són tal com es mostren.

Aquesta transmutació semàntica no es fonamenta en el fet que els gitanos enganyessin sobre la seva manera de vida sinó en la irrupció d’una cosmologia discursiva que apareix al voltant del segle XVI per a la qual els gitanos deixen de ser pelegrins per convertir-se en delinqüents, perillosos, (auto) marginats. Aquesta decisió interpretativa crea uns receptivitat, una memòria, però la creació d’aquest record té com a condició de possibilitat l’oblit que no és més que una elecció interpretativa motivada per diversos factors que no puc precisar en aquest moment.

La imbricació d’aquest doble eix entre ‘desotrament’ i essencialització és l’ordit sobre la qual es teixeix la trama interpretativa sobre el fet gitano. Aquest és el camp epistèmic en el qual està situat el fet gitano i el marc hermenèutic des del qual se li interpreta. És el fons originari de la precompressió del fet gitano.

Aquesta és la xarxa interpretativa que fa possible la recepció del pelegrinatge gitano com a engany. És la condició de possibilitat que fa possible que la RAE inclogués ‘trapella’ en la definició de gitano. És la condició de possibilitat que historiadors com Sánchez Ortega afirmin; Segueix constituint per a l’Espanya actual un problema social de difícil solució a causa del propi i voluntari aïllament dels gitanos i de la resistència que ofereixen per integrar-se al món contemporani.

Ja sabem el que es diu, ens toca ara ‘desoblidar’ el que es mostra.