maig 2020 - El desván del museo

24 maig, 2020

La lluita contra l’antigitanisme. Una lluita sense treva.

by Aaron Giménez Cortés

Actualment estem vivint una crisi sense precedents. La crisi generada pel Covid-19, un tipus de coronavirus que es va originar al desembre de 2019 a la regió xinesa de Wuhan[1] i que actualment és una pandèmia que té conseqüències a molts països del món. Des del 31 de gener d’aquest 2020, es va confirmar el primer cas a l’Estat espanyol per part del Ministeri de Sanitat[2] a la Gomera, Canàries. Poc després, el 25 de febrer d’enguany, el Departament de Salut va confirmar el primer cas positiu de Covid-19 a Catalunya[3]. Des d’aleshores la situació sanitària al territori català i a tot l’Estat espanyol és complicada. Tant és així, que el 14 de març, el Gobierno va decretar l’Estat d’Alarma[4] aixoplugat per l’article 116 de la Constitució i aquest després de diferents prorrogues segueix activat, tot i que ara, en fase de “des-escalament”. Les xifres de persones contagiades i de morts per aquesta pandèmia són aterradores. En el moment en què escric aquest article, dia 13 de maig del 2020, es considera a nivell global que hi ha uns 4 milions de casos diagnosticats i quasi 300.000 defuncions pel Covid-19[5]; a Espanya uns 228.600 diagnosticats i unes 27.000 defuncions; i, a Catalunya[6] uns 56.000 diagnosticats i unes 5.600 defuncions.

No hi ha dubte que aquesta situació és molt dolenta i aquesta crisi, que és de naturalesa sanitària, té efectes o deriva en crisi política, econòmica i social. És a dir, la crisi del Covid-19 és una crisi sanitària, política, econòmica i social. Sanitària en tant que afecta a la salut de les persones, i per tant, al sistema sanitari del nostre país que s’ha vist desbordat en aquesta situació. Política perquè el repte que té al davant la classe política és un repte amb majúscules, ja que la gestió de tota aquesta situació no és quelcom fàcil. Econòmica en tant que la situació ha obligat a aturar l’activitat econòmica a fi d’evitar a la mida del possible l’augment de contagis i això està generant una quantitat ingent d’ERTO, de gent a l’atur, d’empreses que no saben si obriran de nou, etcètera. I, social, ja que lògicament, això afecta a les famílies i a les persones arreu del territori català generant noves maneres d’organització social que afecten a les relacions familiars, relacions amb els amics/es, etcètera. Així, doncs, una crisi que és de caire sanitari travessa totes les dimensions de la societat, i per tant, no podem només actuar en termes sanitaris en el marc d’aquesta pandèmia, sinó que hem d’actuar a tots els nivells donades les conseqüències d’aquesta situació.

Ara bé, hi ha quelcom que existia abans d’aquesta pandèmia i que ara continua existint, és a dir, la situació del Covid-19 no ho ha aturat, això és l’antigitanisme. L’Antigitanisme és la discriminació específica que pateix la població gitana, i que és reconeguda mundialment per diversos organismes i institucions en l’actualitat. La Comissió Europea[7], per exemple, ratificada pel consell de la Unió Europea i el Consell d’Europa[8], afirma que milions d’europeus d’origen romaní són objecte d’una discriminació persistent, tant a nivell individual com institucional, així com d’una exclusió social a gran escala. És a dir, tal i com indiquen diversos acadèmics gitanos, l’Antigitanisme és un tipus específic de racisme que consisteix en l’hostilitat, el prejudici, i les conductes racistes dirigides cap als gitanos de manera individual o col·lectiva, tant exercit de manera privada com institucional[9]. La situació actual sanitària pràcticament ha aturat l’economia, ha trastornat la vida política, ha revolucionat la forma de relacionar-nos socialment, per exemple, ja no és estrany anar a veure als pares mitjançant vídeo trucada en alguna aplicació, però com es diu popularment, hi ha coses que no canvien. I, l’antigitanisme no s’ha confinat a casa ni ha aturat la seva activitat.

Només ens cal un tomb per les xarxes per adonar-nos d’acusacions discriminatòries cap al poble gitano acusant-los de ser irresponsables amb el confinament, i per tant, de propagar el virus. Només a mode d’exemple, a Twitter podem trobar comentaris i piulades de l’estil: “Estoy cansado de ver grupos de gitanos de 20 por la calle juntos y a cualquier hora. Y no pasa nada“; “Los gitanos se ve que no les gusta cumplir las leyes de confinamiento“; “Si los gitanos no cumplen como los demás españoles, entonces habrá que hacerles cumplir por la fuerza“.

A més, en els últims dies ha succeït un crim esgarrifós a Huelva, concretament a Rociana, on un home de 45 anys que anava acompanyat d’un dels seus 4 fills de només 7 anys va ser assassinat per un altre home que estava vigilant la seva finca i “creia que anava a robar-li” i li va disparar 2 trets, un al cap i un altre al pit. El difunt, era un home gitano i de la mateixa manera que he posat d’exemple abans, només ens cal mirar de nou a les xarxes socials i ens trobem amb comentaris com: “los gitanos os lo pensaréis dos veces antes de robar“; “gitanos gitaneando que se joda“; “muy grande este señor enseñándole a los gitanos la única ley que conocen, dos tiros bien dados“; etcètera. I, això no fa més que reflexa, que l’antigitanisme no descansa ni es confina i que per tant, aquesta és una lluita sense treva.

Per això mateix, i en la línia del IV Pla Integral del Poble Gitano a Catalunya[10], en el qual un dels objectius resa de la següent manera: “Millorar la imatge social del poble gitano a Catalunya per lluitar contra l’antigitanisme” des del Programa del Poble Gitano i la Innovació Social s’impulsa i proposa al 2017 la creació d’una llei en contra de l’antigitanisme a fi de tenir un marc legal que castigui els delictes d’odi en contra de la població gitana. Una llei que es va proposar des del Pla Integral del Poble Gitano i va ser ratificada pel Consell del mateix i per diferents entitats i activistes/as gitanos d’arreu de Catalunya i que actualment es troba en fase d’elaboració. Aquesta llei, veient els actes descrits a dalt, és quelcom necessari per lluitar contra l’antigitanisme a fi de tenir una societat més justa i equitativa.

Per tant, faig una crida a lluitar contra aquesta pandèmia global tots units, des del respecte, la tolerància i la justícia. Perquè l’antigitanisme és una lacra que no s’atura per res, però aquells que treballem per un món més just, en el meu cas treballant per al poble gitano, tampoc baixarem els braços i farem tot el possible per aconseguir els nostres somnis. Així, doncs, emulant al mític activista pels drets civils als EUA, Martin Luther King, jo tinc un somni, el somni d’una societat que lluita unida contra aquesta pandèmia; el somni que a la societat regni el respecte; el somni d’una societat on no hi hagi antigitanisme.

Bibliografia

Amador, J. (2016). La “Roma response” al modelo reproduccionista. La educación, nuestra escalera para la transformación social. International Journal of Sociology of Education, 5(2), 144–163.

Council of Europe. Declaration Decl-01.02.2012E of the Committee of Ministers on the Rise of Anti-Gypsyism and Racist Violence against Roma in Europe (2012). Strasbourg.

ECRI. European Commission against Racism and Intolerance, & Council of Europe. General Policy CRI(2011)37 Recommendation No. 13 on combating anti-Gypsyism and discrimination against Roma (2011). Strasbourg.

Jiménez-González, N. (2017). Guía de recursos contra el Antigitanismo. Alicante.

Macías-Aranda, F. (2017). Contributions of the Roma People to overcome Poverty and Antigypsyism through Successful Educational Actions. University of Barcelona.

Nicolae, V. (2006). Towards a Definition of Anti-Gypsyism. Beek-Ubbergen.

[1]Informació extreta de: https://www.who.int/es/emergencies/diseases/novel-coronavirus-2019/advice-for-public/q-a-coronaviruses

[2]https://twitter.com/SaludPublicaEs/status/1223370043561598981

[3]https://www.lavanguardia.com/vida/20200225/473782485232/coronavirus-primer-caso-cataluna.html

[4]https://www.lamoncloa.gob.es/consejodeministros/resumenes/Paginas/2020/14032020_alarma.aspx

[5]Entre d’altres: https://www.bbc.com/mundo/noticias-51705060 i https://elpais.com/sociedad/2020/04/09/actualidad/1586437657_937910.html

[6]https://app.powerbi.com/view?r=eyJrIjoiMjg2NjBkYjQtNWMyZS00YWZlLWIxZWMtM2UyMDAyNDZiYTI2IiwidCI6IjNiOTQyN2RjLWQzMGUtNDNiYy04YzA2LWZmNzI1MzY3NmZlYyIsImMiOjh9

[7]https://rm.coe.int/ecri-general-policy-recommendation-no-13-on-combating-anti-gypsyism-an/16808b5aee

[8]https://www.europarl.europa.eu/doceo/document/A-8-2017-0294_EN.html

[9] Vegeu la bibliografia.

[10]https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/05plansactuacio/Poble_gitano/Pla_integral_poble_gitano_catalunya_2017_2020.pdf

15 maig, 2020

16 de maig, Dia de la Resistència Romaní

by Pedro Casermeiro

El 16 de maig ens porta sempre una petita bafarada d’esperança, esperança que en algun moment serem més forts que el racisme i podrem ser un poble lliure de l’estigma i l’opressió que ens persegueix des de que Europa es va entestar a ser blanca per poder ser ella mateixa.

El dramàtic moment en què vivim immersos està aconseguint que aflori el millor i el pitjor de la societat, la solidaritat, però també el rebuig. Solidaritat amb qui és vist des de la uniformitat i des d’una aparent adequació a les normes excepcionals de moment; i el rebuig amb qui no es vol que formi part d’aquesta homogeneïtat. Cal notar que no em refereixo a qui realment s’adequa a la norma i a qui no ho fa, el racisme i el rebuig són sempre irracionals, el sentiment va molt per davant de la raó.

Des del principi d’aquesta pandèmia el tracte diferencial es va fer notar. Mentre que amb uns ciutadans es demana responsabilitat, amb altres s’exigeix control. Mentre que als seguidors del València CF que van viatjar a Itàlia es va demanar responsabilitat en el partit de futbol que a Itàlia ja han descrit com el punt 0 de la pandèmia a Llombardia, amb uns joves gitanos que van celebrar un culte religiós al carrer es va demanar la intervenció de l’exèrcit. Mentre que amb la majoria es demana responsabilitat en el respecte a les normes per sortir al carrer, envers altres ciutadans, en aquest cas els gitanos de Santoña, es demana una ‘especial vigilància’, recordant l’antic codi de la Guàrdia Civil pel qual s’havia de ‘vigilar escrupolosament als gitanos’.

Podríem seguir amb més exemples però millor no allargar aquest escrit. Tampoc enumeraré aquí tots els greuges que la història d’aquest país ha presenciat i silenciat amb el Poble Gitano, simplement voldria constatar que la dinàmica ha estat sempre la mateixa: aniquilar la diferència que representa el Poble Gitano, assimilant-lo i oprimint-lo. La resposta majoritària dels mitjans de comunicació i de les institucions públiques durant aquests dies respecte al Poble Gitano ha estat molt clara, assenyalar, controlar, oprimir, tot i que les conductes fossin exactament les mateixes que les de moltes altres persones no gitanes.

En moments de tensions nacionals sempre ressorgeix amb força la idea que la solució al problema, sigui quin sigui, ha de passar per l’homogeneïtzació cultural, per culpar els diferents, a aquells que són odiats, encara que no tingui cap sentit racional. I així estem des d’abans fins i tot que els gitanos trepitgessin la península ibèrica. Ja als jueus se’ls acusava de tots els mals econòmics al segle XIV i no es dubtava en intentar aniquilar-los davant de qualsevol crisi econòmica.

L’esdevenir dels segles va ser sempre el mateix. Al segle XX tenim l’Holocaust i la guerra dels Balcans com els grans exponents que els problemes se solucionen amb la ‘neteja de sang’, la mateixa idea que va portar els reis catòlics a expulsar àrabs i jueus, o a iniciar l’etnocidi del Poble Gitano. Ara, en ple segle XXI, s’acusa als gitanos a tot Europa de no respectar el confinament, com si els centenars de milers de multes que es posen en aquest país per no respectar l’Estat d’Alarma haguessin estat imposades només als gitanos, però això no va de veritats, va d’irracionalitats, d’odis, de rebutjos, els arguments ja s’inventaran després.

Fa just un any, per aquesta mateixa data, defensava el 16 de maig com un dia en què celebrar les petites batalles que li hem guanyat a l’antigitanisme en els últims temps, encara que la guerra l’estiguem perdent. Aquest any estem perdent una batalla molt important. Els mitjans de comunicació cada vegada més tendeixen a deshumanitzar les persones gitanes, els polítics en general prefereixen mirar cap un altre costat, ja que lo important ara mateix no és el racisme, és la lluita contra la pandèmia.

Per haver guanyat aquesta batalla haguéssim necessitat que no ens haguessin tractat únicament i exclusivament com un col·lectiu de persones marginades i pobres; haguéssim necessitat que l’alcalde de Santoña fos destituït, que el seu partit l’apartés i demanés disculpes; haguéssim necessitat que el govern retirés al Comissionat del Polígon Sud; haguéssim necessitat que s’obrís una investigació a l’Ertzaintza per obstaculitzar les denúncies de persones gitanes; haguéssim necessitat una mica d’ètica, només una mica, per part dels mitjans de comunicació; haguéssim necessitat que aquest país no mirés cap a un altre costat, que no busqués bocs expiatoris.

Malauradament aquesta batalla perduda davant l’antigitanisme ha obert les portes de quelcom pitjor. El passat 6 de maig un home gitano perdia la vida a mans d’un escopeter que pensava que l’estaven robant. La reacció als mitjans de comunicació i a les xarxes socials va ser unívoca, “pobre camperol que la vida li ha estat arruïnada per culpa d’un gitano que li volia llevar una faves de camp”. Escoltant la reacció dels mitjans sembla que el gitano no era una persona, que era una bèstia i com a tal calia tractar-la. No hi havia presenciat res així en la meva vida. Aviat van aparèixer a les xarxes socials els missatges de suport a l’assassí, victorejant el seu assassinat, alçant-lo a la categoria d’heroi nacional i cridant fins i tot a l’extermini de el poble gitano. Comentaris com aquests havien estat inèdits en aquest país.

La maleïda realitat racista que afronten els nostres cosins en altres països europeus, on no passa un any sense que es produeixin assassinats o pogroms antigitanos, ja no és una realitat res diferent a la nostra. Ara tenim exactament els mateixos ingredients que en aquests països que veiem tan allunyats: l’extrema dreta cavalca al seu aire, els discursos d’odi augmenten en les xarxes -es fan crides a crear grups paramilitars i a aniquilar el Poble Gitano-, els mitjans de comunicació deshumanitzen a les persones gitanes -en el millor dels casos ens tracten com pallassos del circ-, polítics que utilitzen les institucions de tots per exercir el seu odi i opressió contra nosaltres, i la ciutadania que mira cap a un altre costat, probablement perquè no vol escoltar als que creuen que no formem part de la seva homogeneïtat per afrontar els problemes de al moment.

Llevat que hi hagi una resposta contundent i unànime de les principals institucions d’aquest país i es posi fi al vilipendi del nostre poble, és a dir, llevat d’un miracle, el pitjor està per arribar.

16 de Maig de 2020, Dia de la Resistència Romaní.

4 maig, 2020

El virus s’anomena antigitanisme

by Ramón Flores

Ja hem vist això abans. Una crisi -aquesta vegada sanitària- i el pànic, la por, la xenofòbia i la intolerància condueixen a la societat a cometre actes deplorables. Per desgràcia res de nou.

Sempre ens ha agradat pensar que estem per sobre del bé i de mal, per sobre de la violència, però no som més que una peça d’aquest diabòlic engranatge anomenat racisme. Tenim clars exemples del que succeeix quan permetem que les pors irracionals de grups plens d’odi dirigeixin els nostres comportaments i així intentem buscar justificacions a actes deplorables.

Amb el nombre de casos de nous contagis per COVID-19, el mateix pànic al virus s’ha transformat en alguns casos en actes de racisme contra les comunitats gitanes i també amb persones d’ascendència asiàtica. De fet, l’extrema dreta espanyola ja va tenir l’«honor» de batejar aquesta pandèmia com el «virus xinès».

Tampoc se salven els gitanos a Espanya. Com no. Ens hem lliurat pels pèls que es digués «el virus gitano», tot i que per poc.

Hem vist violència contra la comunitat gitana a Biscaia, amb àudios de WhatsApp regalant amenaces, o a l’alcalde de la localitat de Santoña afirmant que calia ser vigilants amb els gitanos perquè s’havien contagiat.

Però la palma se l’emporta Sevilla. El Comissionat per al Polígon Sud demanava que entrés l’exèrcit a le Tres Mil Viviendas, on el senyor Jaume Bretón, que ostenta aquest càrrec, afirmava que «No podem permetre que una minoria faci el que li doni la gana». El senyor Comissionat demanava la presència de l’exèrcit perquè alguns veïns estaven celebrant al carrer un culte evangèlic un cop decretat l’Estat d’Alarma.

Per a qui no ho sàpiga, el Comissionat per al Polígon Sud de Sevilla és una figura política creada per l’Ajuntament de Sevilla, la Junta d’Andalusia i el Govern central, que pretén unir la coordinació entre administracions per millorar, amb la col·laboració veïnal, les condicions de vida de les milers de persones que viuen a la zona sud de la capital d’Andalusia.

És a dir, una figura pública que suposa hauria de ser a prop de les persones i conèixer-les, demana una intervenció militar. El desvergonyiment i el racisme d’aquest senyor encara no han rebut resposta institucional i lamentablement segueix en el seu lloc, posant en greu risc la seguretat i la integritat de ciutadans espanyols que són gitanos.

Però el problema no acaba aquí. Fins i tot un altre racista confés i orgullós de ser-ho, el senyor Alberto García Reyes, adjunt a director d’ABC de Sevilla demanava l’aïllament de les Tres Mil, afirmant en un aberrant article que o «s’aïllaven dels gitanos o es contaminarien amb la seva misèria» .

Però és curiós que aquests defensors de l’ordre i la llei lamentessin gairebé al mateix temps que la Policia Nacional desallotgés la Catedral de Granada on s’estava celebrant un culte catòlic durant el període de confinament, i es que segons alguns radicals de dreta s’estava vulnerant el dret a la llibertat religiosa. Vagi per endavant que tots dos casos, el de Sevilla i Granada són deplorables. Si no es pot sortir i cal estar en quarantena, s’està. I punt. Tots.

Però això no és només una crisi sanitària. És una crisi d’humanitat.

Malgrat tot, sentim insistentment això de «tot sortirà bé». Què sortirà bé? ¿Exactament què? Quan la pandèmia remeti, la societat tornarà al seu egoisme natural, al seu racisme disfressat d’humor, a mirar a un altre costat quan algú tingui problemes. De fet, quan la cosa es calmi, la publicitat vindrà a vendre’ns fórmules perquè recuperem l’«estat de benestar» i tornem a tenir problemes del primer món. Si Netflix posarà la sèrie que ens agrada o quines seran les pròximes parelles que es vagin a una illa a posar en joc la seva relació.

L’única manera de protegir-nos del racisme és creant coneixement contínuament, a tots els nivells. El problema succeeix quan enmig d’una pandèmia el racisme i la xenofòbia passen a un segon pla i no es fa prou. Podem tenir democràcies sòlides a Europa, dotades de mecanismes per afrontar delictes d’odi, però seguim sense eines per prevenir-lo i seguim repetint els patrons dels darrers trenta anys: moure’ns a impulsos i aclaparats per la necessitat i la urgència.

Un clar exemple el veiem en un informe interno de la Comisión Europea on recomana retardar un seguit d’iniciatives destinades a estratègies per a la igualtat LGBTI i de les comunitats Romanís europees prèviament planificades per a finals del 2020, que poden retardar fins al pròxim any, perquè «s’han de prioritzar en primera instància aquelles iniciatives que contribuiran directa i significativament a superar la crisi COVID-19, mentre posposen altres fins a recuperar el funcionament normal i es pugui reprendre més endavant en 2021».

Com si durant la pandèmia el racisme es posés en mode «pausa».

Ja vam parlar a El Desván d’això quan afirmàvem que el problema sorgeix quan ignorar deliberadament el racisme esdevé una eina d’acceptació social. Al negar la injustícia es fa innecessari enfrontar-la, es converteix llavors en problema de «els altres».

Crida l’atenció el que molts pensen, que el racisme sorgeix així, de sobte, que apareix només quan s’eleva un cas a notícia i surt en premsa i que la resta del temps les nostres societats són basses d’oli amb convivències sanes i pacífiques. Això que passa en meitat d’una pandèmia a Sevilla, Cantàbria o Euskadi està anunciat des de fa dècades; era predictible i ha passat.

Això és un símptoma més d’una malaltia més gran. Romantitcem la quarantena i restem a casa perquè altres hi són fora, però ens importen molt poc. Uns tenen sostre i menjar. D’altres no tenen ni tan sols accés a l’aigua corrent. Ja se’ls ajudarà quan es pugui …

El Covid-19 és simplement una mica més de llenya en un foc que porta molt temps encès, però hauria de preocupar més que puguem interpretar aquestes troballes com una cosa temporal i que s’acabarà amb la pandèmia. Això no serà així. La pandèmia actual proporciona una sortida i fa que sigui més fàcil justificar la desigualtat.

Sabem del potencial del racisme en les societats modernes perquè n’hi ha en cada estrat d’elles. Però una cosa és que puguem alertar els governs i les societats que poden sorgir aquests brots de racisme i de falta d’humanitat, i una altra cosa és que aquests tinguin els coneixements (i la voluntat) necessaris per predir i prevenir quan sorgirà un cas flagrant d’abús contra les comunitats gitanes. És la profecia auto-complerta fins a l’infinit.

*Imatge de Bruno Iyda Sagesse. Fuente Facebook

Month: maig, 2020