Les generalitzacions mai fan honor a la veritat, els EUA no vol lliurar-se del racisme, part d’ell vol seguir igual que com fins ara, fins i tot pot ser que vulgui utilitzar el pretext d’una nova crisi econòmica per aprofundir encara més en les desigualtats socials i econòmiques -desigualtats que sempre afecten sistemàticament més a qui no és blanc-. Sense ànim de allargar-me a aclarir el títol, sí que m’agradaria fer esment que el partit demòcrata, que ha de representar a la meitat dels ciutadans nord-americans, ha manifestat la seva voluntat de lluitar contra la violència policial i, el que és més important, contra la ‘injustícia racial’.

Avui ha estat la primera vegada a la vida que he escoltat el concepte ‘injustícia racial’ i, sense entrar en una definició concreta i les implicacions que comporti aquesta definició, em sembla que el món pot començar a canviar amb aquest nou terme. El simple fet que la televisió pública d’aquest país faci servir un terme així en les seves notícies és un clar indicador que alguna cosa s’està movent.

En una de les moltes i emocionants imatges que ens estan arribant aquests dies de les protestes que tenen lloc als Estats Units, em va impactar una especialment. Stephen Jackson sostenia a les seves espatlles la Gianna, filla del seu amic George Floyd, i li preguntava ‘Què va fer el teu pare?’ I la filla amb orgull responia ‘Va canviar el món’.

Dos mesos abans que George Floyd morís estrangulat per un policia de Minneapolis, Ahmaud Arbery, un jove afroamericà, va ser tirotejat por un expoliciai el seu fill mentre feia esport perquè creien que era un lladre. El 13 de març, en una operació antidroga, una tècnica d’emergències sanitàrias moria a casa seva després de rebre 8 trets de la policia, a una casa on òbviament no van trobar droga, només a una dona afroamericana, Breonna Taylor.

Tres casos molt seguits, l’últim especialment esgarrifós, han servit perquè part del món comenci a comprendre alguna cosa, la ‘injustícia racial’. Són ja més de quinze dies els que duren les protestes arreu dels Estats Units, protestes que s’han estès també a diferents ciutats europees. Hem vist a presidents com el de Canadà, Justin Trudeau, protestar de genolls 8 minuts i 46 segons, el temps que va agonitzar George Floyd sota el genoll d’un policia. També han protestat així tot el grup parlamentari demòcrata nord-americà. I és precisament la convicció mostrada per part d’aquests actors polítics que em porta a pensar -potser el terme correcte sigui ‘somiar’- que el món pot estar canviant, tal com deia orgullosament la filla de George Floyd.

Ara mateix el racisme institucional forma part de la campanya política als EUA. Joe Biden, candidat demòcrata a la Casa Blanca anunciava que, si guanya les eleccions, en els seus primers 100 dies de president abordaria el racisme institucional. Per la seva banda, Donald Trump, actual president del país, davant la millora de l’ocupació al país va dir: “Tant de bo que George ens estigui mirant ara mateix des de dalt, estarà dient que això és una cosa molt bona per al nostre país. És un gran dia per a ell, un gran dia per a tots. És un gran dia en termes d’igualtat”.

La intenció de la bancada republicana no és altra que mantenir les coses tal com estan fins ara: generar ocupació, generar dinamisme econòmic, generar riqueses per a uns -de color blanc sistemàticamente- i generar ocupació precària i pobresa per a altres -de color més fosc sistemàticamente-. Dit d’una altra manera, el que realment vol Donald Trump és mantenir les estructures d’opressió econòmica, social i política que han conformat al seu país.

Lo important és que un dels candidats vol combatre el racisme institucional. Què és el racisme institucional? Molt simple, quan un estat mitjançant les seves polítiques perjudica i discrimina sistemàticament a un grup ètnic o cultural diferenciat, amb el temps s’acaben generant sòlides estructures de desigualtat social. Per exemple, quan un estat prohibeix la seva llengua a un poble, quan un estat prohibeix els oficis tradicionals d’un poble, quan un estat et converteix en esclau, quan un estat dirigeix un projecte d’extermini, quan un estat prohibeix esmentar el teu nom, quan un estat mana a la policia vigilar-te de manera especial, quan un estat t’aparta dels centres de les ciutats i et segrega geogràficament, quan un estat silencia la teva història en currículum escolar, quan un estat no garanteix de facto la igualtat en l’exercici dels teus drets com a ciutadà, a la fi acabes formant part de l’estrat social, econòmic i polític més vulnerable de la societat, per ser diferent. Això és racisme institucional.

No caiguem en el parany que amb tenir un policia, un professor, un metge, un jutge o un president de país que pertany a un grup racialitzat es soluciona res. L’estructura segueix sent la mateixa. Tenim l’exemple de Barack Obama, president 8 anys dels Estats Units, no va aconseguir aturar ni mitigar el racisme. El racisme no és una simple qüestió d’estereotips i prejudicis, és una cosa molt més profunda.

Ara Estats Units es troba en la disjuntiva sobre què fer per combatre la injustícia racial: corregir el racisme institucional o seguir generant dinamisme econòmic. I el que miro amb esperança és que allà ja es parla d’això. Aquí, de moment no. Tot i que les manifestacions estan arribant al nostre país i a la resta d’Europa, de moment són minoritàries i semblen moure’s més pel ressò mediàtic que causa EUA que per la presa de consciència del que aquí també passa.

Durant aquest confinament s’ha fet palès el tracte desigual a grups racialitzats per part dels mitjans de comunicació i de la policia[1]. Però a aquest costat de l’Atlàntic no passa mai res, ningú es pertorba. Va morir Manuel Fernández a trets d’una escopeta per unes faves que ni tan sols va arribar a tocar, i no va passar res. La setmana passada, la policia francesa apallissava a un nen de 14 anys gitanos, Gabriel Djordjevic. França callada. Avui hem sabut, per les xarxes socials, de la mort de Daniel Jiménez als calabossos d’una comissaria a Cadis, de moment no ha aparegut als mitjans i no espero a que ho faci, seria com autoinculpar-se d’exercir el mateix racisme de què tots ens queixem i no comprenem que existeixi als EUA. No espero que passi res.

Aquest país és encara massa racista com per reconèixer-ho, està en contra de la violència policial als EUA contra la comunitat afro-americana, però no està en contra de la violència i els crims de la policia comesos aquí contra gitanos, magribins o afrodescendents. Europa és racista, ho ha estat en els últims sis segles. Encara no està preparada per poder reconèixer que és racista, el silencia, l’amaga sota la catifa. Però als Estat Units ja no només són les mateixes víctimes del racisme que volen mirar sota la catifa, també la societat blanca, la meitat del seu arc parlamentari, almenys en època electoral.

Mirar sota la catifa els farà mal, perquè amaguen el mal de la submissió i genocidi dels pobles nadius i de l’esclavitud d’Àfrica, però estic segur que acabaran passant per aquest trauma. Quan el gegant racista dels Estats Units trontolli i caigui, després li seguirà Europa. Temps a el temps. Pas a pas.

L’assassinat de George Floyd, 8 minuts 46 segons que veritablement poden haver canviat el món.

 

[1]   Informe que  recull manifestacions de racisme i xenofobia ocorregudes durant l’Estat d’Alarma a Espanya, redactat per Equipo de Implementación del Decenio para los Afrodescendientes en España y Rights International Spain

http://www.rightsinternationalspain.org/uploads/publicacion/d0b782ac0452e9052241b17a646df19ad4edf12c.pdf

Comunicat de SOS Racisme sobre el Control y abús policial en ple Estat d’ Alarma pel Covid-19 http://www.sosracisme.org/comunicat-control-i-abus-policial-en-ple-estat-dalarma-pel-covid-19

 

 

[ii] Foto de portada de Reuters