Agafar prestat d’altres cultures és una cosa altament inevitable i, de vegades, és fins i tot potencialment positiu.

Quan el terme “apropiació cultural” va saltar del món acadèmic en el camp de la sociologia i  de l’antropologia a l’Internet mundà, van aparèixer les veus que deien que Eminem no havia de rapejar perquè no era negre o que no estava bé que Fosforito cantés flamenc sense ser gitano. Jo personalment podria seguir vivint sense veure cantar més a Fosforito, però crec que aquests debats estan entrant en un terreny pantanós bastant alarmant.

Avui, a totes les cases agrada tenir la cafetera de disseny que ens prepara un exquisit cafè espresso, inventat a Milà el 1906. Totes les cases tenen aquests pantalons texans o jeans inventats per Levi Strauss en 1871, que li va afegir reblons per reforçar les costures i les butxaques dels pantalons dels homes que treballaven a les mines. Tanta gent que sap preparar un ric pollastre tikka masala, originari de la regió de Panjab …

És això apropiació cultural? El pensament majoritari diria que no. Personalment considero absurd que les persones limitem la nostra inspiració cultural a les nostres arrels a Andalusia, Catalunya o la regió occidental de la península dels Balcans.

No, òbviament això no és apropiació cultural. L’apropiació cultural, des d’un punt de vista més academicista és quan aquella apropiació la perpetra una cultura dominant sobre una altra que ha experimentat opressió al llarg de la seva història. No és només un comportament d’uns sobre altres, sinó una forma de discriminació estructural, la qual cosa significa que està recolzat per autoritats amb poder. El racisme, l’homofòbia i el sexisme són formes d’opressió.

En ple segle XXI, l’apropiació cultural sembla inevitable i no sempre és positiva. És cert que hem de deixar de protegir cultures de manera ingènua i paternalista en un esforç per preservar-les, perquè pot resultar contraproduent, però hem de ser conscients per veure la diferència entre apropiació i intercanvi.

L’intercanvi cultural és diferent a l’apropiació cultural. Coses com les que vèiem més amunt, com el cafè, els texans o receptes de cuina no són apropiació cultural ja que no impliquen estructures de poder d’uns sobre uns altres. Al llarg de la història els pobles han fet intercanvis culturals de forma voluntària, principalment a través del comerç.

L’intercanvi no és assimilació, que és quan les cultures minoritàries es veuen obligades a adoptar característiques d’una cultura dominant per encaixar i es fa per assegurar la supervivència i evitar la discriminació.

Amb els aspectes culturals de les comunitats gitanes ens trobem moltes vegades amb contextos d’apropiació cultural i poques vegades amb contextos d’apreciació cultural.

També és important comprendre que hi ha una diferència entre apreciació i apropiació. L’apreciació és quan es busca comprendre i aprendre sobre una altra cultura en un esforç per ampliar la seva perspectiva i connectar-se amb altres de manera intercultural.

Recordem que l’apropiació cultural també té el mal costum de donar crèdit al grup dominant per aspectes d’una cultura que han pres, reforçant el desequilibri de poder entre els dos grups.

I aquí rau el quid de la qüestió pel que fa a la cultura gitana. La periodista Carmen Romero parlava d’una cosa semblant en el seu article “Chonismo del bien” on parla d’artistes com Bad Gyal o C Tangana que utilitzen la hipersexualització i els tòpics de la vida de barri com les drogues o vestir amb xandall i un parlar vulgar, com si fossin un alliberament i una forma d’apoderament, quan això, en realitat, té massa a veure amb una estratègia comercial per vendre ronyoneres Gucci a 500 euros.

Això passa inevitablement amb la colonització de la indústria de l’art i les comunitats gitanes. Rosalía pot cantar una cançó dels Chunguitos i és un acte artístic revolucionari i transgressor. No obstant això, la versió original queda com una cosa rància dels baixos fons.

Perquè amb la cultura gitana no hi ha ni intercanvi ni apreciació cultural.

Un dels últims reductes del bon flamenc és la Biennal de Flamenc de Sevilla, on fins fa poc jeia implícit que l’art del flamenc és un art de el poble gitano, una de les majors aportacions dels gitanos al món, o com deia en una entrevista Tomàs de Perrate: “el flamenc és art universal, però nosaltres, els gitanos, quan cantem flamenc estem fent alguna cosa més que música. Nosaltres transmetem de forma oral la nostra cultura gitana. Quan ens ajuntem a les nostres noces, batejos o reunions familiars sempre està present el cant perquè és una de les poques formes que tenim per perpetuar-nos”.

Però cada vegada hi ha menys presència gitana en els circuits culturals i Sevilla, en altre temps capital mundial de el flamenc, s’ha convertit en un macro tablao per atreure estrangers. I aquí, fent ús d’una mal entesa diversitat, hi ha més paios que gitanos fent un flamenc que no ho és. I fent això, tenen més crèdit i reconeixement que els gitanos que sí que fan flamenc.

A més, hi ha paios flamencòlegs que afirmen des de la seva càtedra inventada que el flamenc no és un art dels gitanos, que sí, que han aportat coses, però que ni de bon tros és seu …

Però el veritable problema de la Biennal de Flamenc no és el flamenc en si; és la notòria absència cada vegada més latent de gitanos als escenaris. La manca de diversitat és un problema per a tota la indústria, però el problema és particularment visible a la Biennal i als circuits flamencs, on els productors volen vendre cultura i diversitat i intenten mostrar acceptació multicultural, però el missatge oficial és presentar propostes amb les que triomfar en el panorama internacional. Pur màrqueting.

I és que, en la meva modesta i inexperta opinió, a la Biennal o a qualsevol circuit flamenc, fa més falta Inés Bacán cantant lletres sobre els camps d’extermini nazis que una coreografia amb senyors en calçotets.

I no, no estem dient que els no gitanos no facin flamenc. Tot el contrari. El flamenc és universal, el gitano és universal i de “codi obert”, per a tothom. L’únic que es demana és aparèixer en els crèdits, i no com un adorn del “mainstream”.

Perquè si volem utilitzar i gaudir de la cultura gitana, cal comprendre el fet gitano, no només ballar, cantar o disfressar-se de gitano. Cal que la gent pugui veure el flamenc com una oportunitat per entendre al gitano, què ens afecta, què ens molesta, a què aspirem, què creiem que és injust. Sabem que el flamenc no resoldrà el racisme i l’odi cap als gitanos, però és un primer pas per conèixer al poble, perquè la música és un altaveu que cala profund en les societats modernes.

Perquè si no parem atenció a això, caiem en el “Cherry-picking”, un terme anglosaxó que fa referència al fet de seleccionar el millor d’alguna cosa, o bé, seleccionar el pitjor d’alguna cosa, o bé, seleccionar alguna cosa a la carta, sense involucrar-se amb la cultura original. És una oportunitat enorme i desaprofitada de perpetuar el progrés de la humanitat a través de les arts.

La part més important de l’intercanvi cultural, i el que millor el distingeix de l’apropiació, és que l’intercanvi és mutu. Mitjançant l’estima i l’intercanvi, poder compartir alguna cosa sobre si mateix, aprendre alguna cosa sobre altres cultures i participar en un enteniment mutu dels antecedents i la cultura dels altres.

Perquè el flamenc és reivindicació, és queixa, és història i és un crit contra la injustícia.

Benvinguts siguin els que entenen, aprenen i aprecien, com fa El Cabrero i els seus fandangos republicans.

Visca Eminem i visca El Cabrero!

 

 

*Imatge de www.labienal.com anunciant a l’espectacle ‘Romanés’ d’Israel Galván