‘Le Camp de Bohémiens’ de Sébastien Bourdon

Agafo el tren de bon matí i tot està com sempre, com abans de viure entorn al “bitxo”, grups de joves xerraires, executius vestits elegantment, parelles agafades de la mà i dones, moltes dones que fan viatge, ves a saber per quin motiu.

Lluny ha quedat el fet de sentir-se vigilada i observada pel fet de viatjar sola. Són imaginacions meves o hem deixat enrere la por a ser dona en un món cada dia més divers? En qualsevol cas, les gitanes ja no necessitem exclusivament dels parabéns de l’acompanyament grupal o masculí per poder desenvolupar la nostra vida diària. O pot ser m’equivoco i és el sotragueig del tren que m’ho fa pensar.

En algun moment hem deixat la comoditat del viatge bulliciós i lent de les caravanes de gitanos i gitanes, al pas breu i cansat de les cavalleries, marcat pel so dels violins i de la canalla. Peregrinacions laiques de nuclis familiars sencers a la recerca de mons millors.  Podria afirmar i afirmo que  imatges com les de Sebastien Bourdon, fent-se ressò d’aquests moments, són pura història de l’art i de l’estètica, però també de la nostra història de vida. No puc deixar d’imaginar-me, mentre miro per la finestra del tren, grups de gitanos i gitanes fent parada en el camí i encara veig més nítida la imatge de les dones gitanes alletant els nadons assegudes a terra. Déu meu, aquest tren corre massa i no em dóna treva per fixar-me en les cares de les gitanes que preparen gustosament l’olla. Pot ser seria millor que dormís una miqueta abans d’arribar al meu destí, si no, no seré persona quan arribi a l’estació.

Ara que dormo, al menys tinc la sensació de que ho faig, somio o penso, no ho sé, en tots els processos de canvi en els que avui dia estem involucrades les dones gitanes. M’agrada pensar que són processos, que no hem arribat al final i que tot es mou i que ha de continuar movent-se. M’agrada imaginar-me, com a dona gitana que sóc,  que les nostres vides continuen guardant l’essència de lo primigeni però que a la vegada incorporem noves formes d’existència que s’adapten als temps i a la nostra voluntat.

No vull ni pensar que les dones gitanes hagin de renunciar al seu estatus de mare i llum de la llar, de fet cap dona sigui gitana o no, però tampoc accepto el fet de no atrevir-se i córrer el risc d’ésser moltes coses més. El perill existeix, no ho negaré, el perill de caure en el rebuig, en l’ostracisme, en la negació per part aliena o el dubte de ser o comportar-se com a gitana o no. Qui va dir que seria fàcil? Però de dificultats qui més sap som nosaltres, les dones gitanes. Les hem patit i les patim en tots els àmbits però aquestes afeccions, com d’altres, no ens fan més febles, pel contrari ens enforteixen i ennobleixen i de quina manera!!.

Viure la vida de dona gitana no és una bagatel·la, els nostres pares, homes i fills ben que ho saben, pot ser no ho diuen, però ho saben, pot ser no ho reconeixen públicament, però ho pensen. Pot ser fins i tot ens envegen. Si jo fos home, i gitano, anhelaria les capacitats i aptituds que les dones gitanes atresoren, les eines que tenen per sobreviure i adaptar-se a qualsevol contratemps per intricat que sigui, la fortalesa que transmet i aplica i els coneixements que traspassa a la resta. Qui no voldria ser dona i gitana?

El megàfon del tren m’acaba per espavilar i m’informa que el meu destí s’apropa. I com divagar encara és gratuït, em pregunto si dos vagons més endavant, el meu germà, que és home i és gitano,  també ha aprofitat la seva estoneta de migdiada per somiar cosetes tan bones com jo.

Sigui com sigui viatgeres al tren!!!