L’etimologia de la paraula amor, és una aportació que realitzarien els pobles indoeuropeus en el segle XIII a aquest continent, –Amma-, terme lingüístic que fa referència a la mare en el sentit “de l’amor àgape que flueix del nostre interior”.

Amb aquest amor al nostre Poble, en defensa i lluita dels valors fonamentals que representen la humanitat i la vida, en un sentit de pura democràcia, el Poble Romaní es va aixecar un 16 maig de 1944 contra “els devoradors d’ànimes”. I és amb aquesta força, agafant aquest llegat dels nostres germans i germanes, tancant els ulls i tamisant el nostre ésser de Rromanipen, avui el Poble Romaní commemorem aquesta heroïcitat.

Fa 10 anys, un 31 agost vaig caminar dins d’unes de les cambres de gas dels Camps d’Extermini Nazi. Mentre que, amb els ulls tancats, sentia les llàgrimes en la meva pell i en la meva ànima, els palmells de les meves mans i la gènesi dels meus dits van notar les esgarrapades profundes en les parets d’aquest infern blanc. Quant sofriment Déu meu de la meva gent! Seria per a cridar sense parar al cel fins que aquest caigués! Esgarrapades que serien les línies de les mans de la nostra ànima, línies en mans alçades de les nostres germanes que són la continuïtat de les nostres pròpies.

Avui celebrem i, a la mateixa vegada, cridem “llibertat”, perquè no hi ha major llibertat que aquella que es busca i en l’ànima es guanya.

Aquest dia que commemora, l’aixecament del Poble Romaní, liderat per les dones romanís contra l’infern blanc, desarmant les fredes lliteres de fusta, amb martells i pics, amb barres de pa dur, fins i tot els nens i nenes van agarrar pedres a les seves mans que van afiliar amb la seva mirada, amb la poca força que els hi quedaven. Van lluitar per la seva vida contra els soldats nazis després d’assabentar-se que el seu Poble seria gasat fins a la mort. Afeblides a conseqüència dels treballs forçats, l’amuntegament, la dolenta i escassa alimentació, van tancar els seus ulls d’univers i, amb un crit de sang i foc, van evitar aquell dia la mort, mort que va arribar un 2 d’agost, data en què les nostres germanes i els nostres germans van ser assassinats pels dimonis de les SS.

No mirem al cel pensat que és “neu” com així creien –o, simplement, pura ignomínia i passivitat cap a l’extermini humà – quan eren ànimes que emergien dels forns crematoris.

No és victimisme, si no reivindicació. Quantes Rosa Parks del nostre Poble sorgeixen diàriament en tots els àmbits de la societat mirant als ulls de l’antigitanisme? Lluita i defensa, exemples i inspiració per a la humanitat, ossos del moviment Romaní, brúixoles contra l’antigitanisme. Donant llum a heroïcitats com la realitzada fa avui 77 anys, fem germinar llavors de Rromanipen.

Dona, Romaní, Europa. Les rodes de fusta dels carros, liderats per les dones del nostre Poble, tocarien les terres del vell continent, les trepitjarien fa sis segles i els seus cabells en el vent de novembre acariciarien l’univers, atorgant-li a aquest vida, llum, saviesa, ànima i infinit. Amb els seus ulls blaus i negres mirarien a la cara a unes gents sotmeses a un estat feudal, assentades entre tolls i fang sense ambicions possibles i encara temorosos de la pesta negra. Amb els seus vestits de seda, amb les seves monedes d’or, amb la seva Rromanipen al front, amb la seva vida pública a les places, amb el seu caràcter feminista, amb la seva espiritualitat i amb els seus sabers, les dones romanís no trigarien en causar un fort impacte en la vella i grisa Europa.

És probable que quan preguntessin a les nostres gents -i quin és el vostre Déu, éssers de pell negra?- les nostres contestarien: “Déu? La nostra Deessa es diu Kalí, és blava i té set braços”. Diré boig d’amor pel meu poble “Dimonis racistes, que tracteu de desposseir-nos de nostra Rromanipen, que Déu us arrenqui l’ànima i sigui aliment de la justícia divina!”

És tant l’enriquiment humanístic, científic i artístics que hem aportat el Poble Romaní, i que poc reconeixement hem tingut, i ja el fet que avui dia puguem alçar la veu des de la Resistència, és la melodia i el bategar del moviment pels Drets Humans i Col·lectius en aquest planeta.

Diré orgulls pel meu poble que és antigitanisme negar la possibilitat que el Renaixement no sorgís a Europa arran de ser trepitjada pel Poble Romaní. L’arribada de la nostra gent a la vella Europa enclavada profundament en els claus de Crist va vessar llibertat i democràcia, i coneixements i ciències viscudes a l’orient, en llocs de major esplendor espiritual, artístic i científic.

Quantes morts del Poble Romaní, dels meus, en nom del bé comú, del creixement d’una nació a preu de sang, de la cerca de la societat perfecta! Quantes morts del cos i de l’ànima ha causat la Santa Inquisició!

La democràcia és transformada en ‘discriminocracia’ fins que es reconeguin els Delictes de Lesa Humanitat comesos durant cinc segles per l’Estat i les seves institucions tacades de sang. Fins i tot la ciència, durant la primera i segona Guerra Mundial, es va prestar al feixisme per a argumentar la deshumanització del Poble Romaní.

Per tots aquells Romà que van sofrir les calamitats del nazisme i del feixisme a Europa, avui nosaltres hem d’acabar amb els vestigis socials i estructurals generats per aquells governs antigitanos i que continuen vius avui dia. I em refereixo, aquí, als barris que van sorgir durant el franquisme a Espanya per a segregar als gitanos, i que continuen sorgint actualment en molts Estats europeus, barris-guetos que ens continuen condemnant a l’exclusió, a la marginació, a la pobresa, a l’ostracisme, al racisme, barris que ens continuen connectant amb les velles vies que arribaven a Auschwitz, que ens continuen connectant amb les nostres germanes i germans que el 16 de Maig de 1944 van llançar un crit de foc que il·lumina l’univers, un crit de dret que és el color de la humanitat, un crit de llibertat i de força, d’amor, de dolor, d’ànima, de vida, de foc, de Rromanipen.

Crits de força i valentia de la dona Romaní en el matí, crits en el silenci de l’infern blanc d’Auschwitz un 16 de maig de 1944.