Month: octubre, 2021

Història d’un aspirant gitano a professor

by Daniel Campos

imatge article Dani Campos

Començarem aquesta història en un 15 d’octubre de 2017, el personatge principal: jo mateix, Daniel Campos, un gitano del barri de Bon Pastor, Barcelona. Llavors el personatge tenia 26 anys, estava casat i tenia dos fills i treballava com a escombraire. L’única cosa que tenia al cap, de cara al meu futur, era signar un contracte indefinit en la meva empresa on treballava, res més.

Però de sobte, aquell 15 d’octubre em trobo al carrer amb un vell amic de l’institut a qui feia molt que no veia, en Juan. Un gitano del barri, company meu a la secundària que, com jo, després de l’ESO es va desvincular dels estudis, es va casar i va formar una família. Recordo que em vaig apropar a saludar-lo i em va cridar l’atenció la motxilla que portava. En Juan em va dir que la portava perquè estava cursant el grau de treballador social a la Universitat de Barcelona i la necessitava pel portàtil i les llibretes.

Allò em va impactar molt, però el que més em va sorprendre van ser les seves darreres paraules: “Dani, tu també pots, tens la capacitat d’assolir qualsevol grau”. Recordo que aquelles paraules van arribar al fons del meu cor. Aquell amic confiava en mi més que tots els mestres que mai he conegut i que tot el sistema educatiu sencer. El seu missatge positiu, convincent i esperançador va calar dins meu.

Antecedents: D’entrada, us parlaré una miqueta de la meva família i el meu entorn. Cap dels meus familiars havien arribat a graduar-se amb l’ESO, ni havien assolit cap formació acadèmica o professional. El pas per l’escola dels meus amics tampoc a tingut un signe diferent al de la meva família, i la majoria d’ells es dediquen a la venta ambulant. Vaig créixer sense cap referent en l’àmbit acadèmic.

El meu pas per la primària el recordo amb molta alegria i nostàlgia, ple de records positius i bonics, envoltat d’amics i professors entranyables. No obstant això, pel que fa a la secundària, el meu record no és tan alegre, ja que el centre ens oferia un nivell educatiu molt baix, el professorat no esperava gran cosa de la majoria de l’alumnat i la motivació dels alumnes respecte als estudis era més aviat baixa. La combinació era el còctel perfecte per aconseguir el fracàs escolar i l’abandonament prematur dels meus companys i jo mateix. Tot i així, vaig aprovar l’ESO.

Acabada la secundaria, em decideixo a cursar un Cicle Formatiu d’electromecànica. Però, com era d’esperar, no tenia el nivell necessari per seguir el ritme del curs. El meu graduat era equivalent al nivell de primer d’ESO d’aquell centre. No vaig tardar a decidir deixar el cicle i posar-me a treballar. Aquí va acabar la meva formació acadèmica amb tan sols 17 anys.

Tornem al 15 d’octubre de 2017: Aquella conversa amb el meu amic em va impactar, als pocs dies em va portar al Pla Integral del Poble Gitano, on ell i altres gitanos i gitanes es preparaven per presentar-se a la prova d’accés a la universitat per a majors de 25 anys.

Aquella mateixa setmana ja era un més d’aquell grup d’estudiants. Quina passada, una classe on tot l’alumnat eren gitanos i gitanes que somiaven amb cursar un grau universitari, i el millor de tot, jo era un d’ells. Un any abans va néixer la primera xarxa gitana universitària, CampusRrom, i era allà per fer-nos costat en tot moment. Hem va impactar que gran part del professorat eren gitanos i gitanes.

Qui ho hauria pensat mai, fer comentari de text amb un professor gitano! Recordo que el primer dia de classe tocava castellà, el professor va començar a explicar el temari, oracions subordinades, perifrasis verbals…  i jo, innocent, vaig aixecar la mà i li vaig dir: Fernando, què és una oració? Ell, amb un somriure a la cara em va respondre; el que fas per dirigir-te a Dèu… Vàrem riure tots plegats. I precisament en aquell moment em vaig adonar que estava en el lloc idoni per aprendre.

Al cap de cinc mesos, vaig examinar-me en les proves d’accés a la universitat i les vaig aprovar amb molt bona nota. No m’ho podia creure, vaig ser capaç de superar una “selectivitat”! Qui ho diria, en Daniel, el gitano que a quart d’ESO feia sumes i restes, tenia tot aquest potencial esperant a que el pogués utilitzar. Uns mesos més tard vaig haver de superar un altre prova específica destinada a aquells que volen esdevenir professors, les temibles PAP, les Proves d’aptitud personal. I per fi, aquell mateix setembre, em vaig matricular a primer d’educació primària.

10 d’octubre de 2021. Ja estic a segon  curs del grau de magisteri, i si sóc capaç de continuar en la mateixa línia, dintre de dos anys tornaré a l’escola de nou, però ja serà com a professor.

No obstant això, m’agradaria aclarir que durant aquest temps he tingut, i de fet encara tinc, les meves dificultats, els meus dubtes i algun que altre fantasma que em visita en forma de desmotivació. No vull enganyar a ningú. No és fàcil cursar un grau universitari sent gitano, pare de família nombrosa i treballar al matí a jornada completa. Però, gràcies a les persones que m’envolten segueixo encara en aquest camí. Primerament, per la meva família, ells sempre m’han animat a no abandonar. També, gràcies a CampusRrom, la nostra xarxa que ens ofereix tot el suport que necessitem per aconseguir el nostre somni, i per últim, el motor que realment m’impulsa a cursar el grau, la motivació per derrocar les barreres que s’alcen enfront del nostre Poble.

El propòsit real d’aquesta lluita educativa és aplanar el camí als gitanos i gitanes que venen darrere nostre. Nosaltres tenim l’obligació de ser els seus referents. Hem de lluitar perquè el nostre poble gaudeixi d’una bona educació, sigui qui sigui el seu entorn, per tal de formar ciutadans competents i lliures. I aquesta lluita passa ara mateix perquè la nostra generació, entre d’altres, sigui capaç de conquerir la universitat. I perquè això sigui possible hem de confiar en nosaltres mateixos i transmetre aquesta confiança als gitanos i gitanes que són a prop nostre, fer que somiïn en coses que no es podien somiar, com va fer el meu gran amic Juan amb mi.

 

Temps interessants

by Ramón Flores

Diuen que les malediccions gitanes estan totes relacionades amb la mala sort, encara que crec que, com deia l’escriptor Manuel Diaz Martín, es deuen a l’infortuni que han tingut els gitanos en les seves relacions amb els altres membres de la societat, quan s’han vist desemparats per aquesta.

El periodista Joaquín López Bustamante parlava molt clar quan afirmava que “hi ha dues classes, les malediccions que es dirigeixen a una persona o a un grup (armen), i la que un es dirigeix a si mateix, el jurament ritual (solai), que em mori jo…”.

I aquests tipus de juraments segueixen molt vius en les comunitats gitanes de tot el món.

Fins i tot ja les trobàvem en el segle XVI a través del dramaturg portuguès Gil Vicente “mándote yo rabiar, que has de andar arrastrada mientras la vida durara.”

Però i què en penseu de les malediccions xineses? No són tan famoses com les gitanes, però no podem negar que tenen un arrelament filosòfic, social i cultural bastant interessant.

Una de les més peculiars malediccions xineses és “Tant de bo visquis temps interessants”.

És (o era) una manera de tirar-li un mal d’ull a algú mereixedor d’això.

Una versió estesa i millorada és la que diu “Tant de bo visquis temps interessants i no t’adonis fins que hagin acabat”.

Seria la versió xinesa de doblar la maledicció gitana “mala fi tinguis, que tinguis” o “a Maó et portin, que et portin”.

M’agradaria centrar-me en aquesta ocasió en la maledicció xinesa. “Tant de bo visquis temps interessants”. I és que té la seva substància. Es dóna per fet que els temps interessants de la història són aquells que vénen amb més drames, sofriment o grans canvis que generen problemes en un determinat període de temps. Viure temps interessants segons la creença xinesa és trencar la pau interna i externa de les societats a través de les seves interaccions. Segons aquesta premissa, més valdria passar per la vida gairebé desapercebut i d’una forma més assossegada per a evitar sobresalts.

Però em temo que estem immersos en temps extremadament interessants. Crisi en els fonaments democràtics del món, crisis econòmiques, pandèmies, fams, racisme, xenofòbia, violència…

Massa canvis i massa bruscos en poc temps. Moviments d’extrema dreta que porten amb si racisme i xenofòbia han aconseguit normalitzar-se en l’espectre de les democràcies mundials. Gents i corporacions que acumulen riquesa i prosperitat a costa que uns altres cada vegada s’empobreixin més, s’arraconin més i s’aïllin més.

Potser un dels majors inconvenients que ens podem trobar per a saber amb certesa si estem vivint temps interessants són les referències, els senyals. Les guerres mundials van ser senyals bastant clars. La caiguda del mur de Berlín o la caiguda de les torres bessones van ser també referències que una cosa gran estava passant en el món.

Però i ara? Sembla que les referències són difuses a simple vista. Potser és perquè hem entrat en un joc molt perillós. Hem acceptat tàcitament que les regles del joc en la democràcia canviïn. Han canviat en els nostres nassos i nosaltres hem estat còmplices.

Les societats democràtiques han acceptat sense piular que el feixisme vingui disfressat de neoliberalisme i de fake news.

I hem entrat de ple en el joc i ens hem alineat just on els radicals volien.

Advertia el periodista Miquel Ramos que hem permès la institucionalització de l’odi.

Amb tota naturalitat, hem acceptat que qui parlava dels ovnis a la televisió, de sobte et parli del Coronavirus o de política. Hem acceptat amb naturalitat que racistes, homòfobs i masclistes s’asseguin a les taules de debat amb demòcrates i defensors dels drets humans perquè “intercanviïn opinions”, acceptant sense embuts que el racisme, el feixisme o el masclisme són opinions que han de ser escoltades, i que, si no estem d’acord, les rebatem, posant-los al mateix nivell. Com si totes dues postures es poguessin debatre i defensar. Com si l’odi fos un posició legítima enfront l’altre.

I comencem així, donant-li normalitat a petits fets, i continuem tancant universitats i organitzacions a Hongria, anomenem “il·legítim” amb tota naturalitat a un govern elegit a les urnes i acabem assaltant el Capitoli dels Estats Units. Tot això mentre fem memes graciosíssims a les xarxes socials.

Tots som còmplices. Hem acceptat que ha d’haver-hi botxins i víctimes. Però és que, a més, en la revolució cuqui de l’activisme actual, estem ocupats en altres menesters. Estem molt ocupats qüestionant el posicionament i l’etiquetatge de nosaltres mateixos. Barack Obama deia que la democràcia exigeix que siguem capaces de navegar a través de la realitat de les persones que són diferents a nosaltres perquè puguem entendre els seus punts de vista. Però que no ho podem fer si insistim que els que no són com nosaltres ni diuen el mateix que nosaltres, estan incapacitats per a parlar de democràcia.

Però no, sembla que no ho hem entès. Obama diu que parlem entre demòcrates que tenim visions diferents però un mateix objectiu, no que asseguem feixistes a la taula. I mentrestant, l’activisme repartint carnets de bon o mal activista.

Perquè sentin, no s’equivoquin. Els antifeixistes no necessitem estar dient que som antifeixistes tota l’estona. Això va inclòs en el paquet democràtic. Si no ets antifeixista, no ets demòcrata.

Però no serveix de res, els moviments més naïfs de l’activisme actual, segueixen obstinats a imposar etiquetes perquè la gent tingui l’obligació de triar una identitat. Caiem en el parany de la diversitat, com bé ens advertia Daniel Bernabé fa ja uns anys.

Però, sobretot, hauríem de ser conscients que els temps interessants són temps de negocis, de xerraires i de falsos màrtirs. A veure qui dóna el millor zasca, a veure qui es posa l’etiqueta més gran per a guanyar el premi a l’activista de l’any, i a veure qui xiscla més.

Jo em temo que desgraciadament, estem vivint temps interessants no, temps interessantíssims. I el dolent és que no ens estem donant compte i potser quan espavilem, sigui una mica tard i el món hagi canviat per sempre.

És moment d’analitzar críticament tots els camins que l’activisme gitano està aconseguint obrir, com per exemple la subcomissió aprovada pel Parlament espanyol per a crear un Pacte d’Estat contra l’Antigitanisme, la inclusió d’una comissió específica dins de la Llei de Memòria Històrica per a la memòria i reconciliació amb el Poble Gitano, o la futura Llei per a eradicar l’Antigitanisme que prepara el govern català. I hem de ser capaços que aquests camins que estem construint no quedin enfangats en discussions alienes als interessos de tots els gitanos i gitanes, i que deixem les medalles per a quan acabi la carrera. I encara que la unitat no deixa de ser una entelèquia inassolible per a qualsevol moviment social, sí que hem de cercar consensos amplis, sinó veurem passar el temps des de l’ostracisme al qual vam ser condemnats com a gitanos.