Història d’un aspirant gitano a professor
by Daniel Campos
Començarem aquesta història en un 15 d’octubre de 2017, el personatge principal: jo mateix, Daniel Campos, un gitano del barri de Bon Pastor, Barcelona. Llavors el personatge tenia 26 anys, estava casat i tenia dos fills i treballava com a escombraire. L’única cosa que tenia al cap, de cara al meu futur, era signar un contracte indefinit en la meva empresa on treballava, res més.
Però de sobte, aquell 15 d’octubre em trobo al carrer amb un vell amic de l’institut a qui feia molt que no veia, en Juan. Un gitano del barri, company meu a la secundària que, com jo, després de l’ESO es va desvincular dels estudis, es va casar i va formar una família. Recordo que em vaig apropar a saludar-lo i em va cridar l’atenció la motxilla que portava. En Juan em va dir que la portava perquè estava cursant el grau de treballador social a la Universitat de Barcelona i la necessitava pel portàtil i les llibretes.
Allò em va impactar molt, però el que més em va sorprendre van ser les seves darreres paraules: “Dani, tu també pots, tens la capacitat d’assolir qualsevol grau”. Recordo que aquelles paraules van arribar al fons del meu cor. Aquell amic confiava en mi més que tots els mestres que mai he conegut i que tot el sistema educatiu sencer. El seu missatge positiu, convincent i esperançador va calar dins meu.
Antecedents: D’entrada, us parlaré una miqueta de la meva família i el meu entorn. Cap dels meus familiars havien arribat a graduar-se amb l’ESO, ni havien assolit cap formació acadèmica o professional. El pas per l’escola dels meus amics tampoc a tingut un signe diferent al de la meva família, i la majoria d’ells es dediquen a la venta ambulant. Vaig créixer sense cap referent en l’àmbit acadèmic.
El meu pas per la primària el recordo amb molta alegria i nostàlgia, ple de records positius i bonics, envoltat d’amics i professors entranyables. No obstant això, pel que fa a la secundària, el meu record no és tan alegre, ja que el centre ens oferia un nivell educatiu molt baix, el professorat no esperava gran cosa de la majoria de l’alumnat i la motivació dels alumnes respecte als estudis era més aviat baixa. La combinació era el còctel perfecte per aconseguir el fracàs escolar i l’abandonament prematur dels meus companys i jo mateix. Tot i així, vaig aprovar l’ESO.
Acabada la secundaria, em decideixo a cursar un Cicle Formatiu d’electromecànica. Però, com era d’esperar, no tenia el nivell necessari per seguir el ritme del curs. El meu graduat era equivalent al nivell de primer d’ESO d’aquell centre. No vaig tardar a decidir deixar el cicle i posar-me a treballar. Aquí va acabar la meva formació acadèmica amb tan sols 17 anys.
Tornem al 15 d’octubre de 2017: Aquella conversa amb el meu amic em va impactar, als pocs dies em va portar al Pla Integral del Poble Gitano, on ell i altres gitanos i gitanes es preparaven per presentar-se a la prova d’accés a la universitat per a majors de 25 anys.
Aquella mateixa setmana ja era un més d’aquell grup d’estudiants. Quina passada, una classe on tot l’alumnat eren gitanos i gitanes que somiaven amb cursar un grau universitari, i el millor de tot, jo era un d’ells. Un any abans va néixer la primera xarxa gitana universitària, CampusRrom, i era allà per fer-nos costat en tot moment. Hem va impactar que gran part del professorat eren gitanos i gitanes.
Qui ho hauria pensat mai, fer comentari de text amb un professor gitano! Recordo que el primer dia de classe tocava castellà, el professor va començar a explicar el temari, oracions subordinades, perifrasis verbals… i jo, innocent, vaig aixecar la mà i li vaig dir: Fernando, què és una oració? Ell, amb un somriure a la cara em va respondre; el que fas per dirigir-te a Dèu… Vàrem riure tots plegats. I precisament en aquell moment em vaig adonar que estava en el lloc idoni per aprendre.
Al cap de cinc mesos, vaig examinar-me en les proves d’accés a la universitat i les vaig aprovar amb molt bona nota. No m’ho podia creure, vaig ser capaç de superar una “selectivitat”! Qui ho diria, en Daniel, el gitano que a quart d’ESO feia sumes i restes, tenia tot aquest potencial esperant a que el pogués utilitzar. Uns mesos més tard vaig haver de superar un altre prova específica destinada a aquells que volen esdevenir professors, les temibles PAP, les Proves d’aptitud personal. I per fi, aquell mateix setembre, em vaig matricular a primer d’educació primària.
10 d’octubre de 2021. Ja estic a segon curs del grau de magisteri, i si sóc capaç de continuar en la mateixa línia, dintre de dos anys tornaré a l’escola de nou, però ja serà com a professor.
No obstant això, m’agradaria aclarir que durant aquest temps he tingut, i de fet encara tinc, les meves dificultats, els meus dubtes i algun que altre fantasma que em visita en forma de desmotivació. No vull enganyar a ningú. No és fàcil cursar un grau universitari sent gitano, pare de família nombrosa i treballar al matí a jornada completa. Però, gràcies a les persones que m’envolten segueixo encara en aquest camí. Primerament, per la meva família, ells sempre m’han animat a no abandonar. També, gràcies a CampusRrom, la nostra xarxa que ens ofereix tot el suport que necessitem per aconseguir el nostre somni, i per últim, el motor que realment m’impulsa a cursar el grau, la motivació per derrocar les barreres que s’alcen enfront del nostre Poble.
El propòsit real d’aquesta lluita educativa és aplanar el camí als gitanos i gitanes que venen darrere nostre. Nosaltres tenim l’obligació de ser els seus referents. Hem de lluitar perquè el nostre poble gaudeixi d’una bona educació, sigui qui sigui el seu entorn, per tal de formar ciutadans competents i lliures. I aquesta lluita passa ara mateix perquè la nostra generació, entre d’altres, sigui capaç de conquerir la universitat. I perquè això sigui possible hem de confiar en nosaltres mateixos i transmetre aquesta confiança als gitanos i gitanes que són a prop nostre, fer que somiïn en coses que no es podien somiar, com va fer el meu gran amic Juan amb mi.
