*Imatge de Tatsumi Shimura

Per a conèixer el flamenc si més no una mica millor, cal rastrejar l’origen del cant flamenc allà on es va iniciar un llarg viatge musical que travessa més de mil anys de temps i desfer un camí llarg i nocturn que ens portarà a l’intimidat del lloc on va néixer.

Les melodies, les tonalitats, la rítmica i harmonies que produeix el cant flamenc són les mateixes que escoltem en els actuals cants qawwali, art religiós musical, de les nostres estimades Pakistan i Índia. La tècnica vocal utilitzada en el cant és la mateixa que s’aplica en aquests cants místics que parlen d’amor, o cerca del diví. Els grans mestres d’aquest cant s’emmarquen dins de l’escola Sufí del Panjab. Sobretot, Nusrat Fateh Ali Khan; si s’escolta el cant d’aquest home, immediatament, són recordats els ressons gitanos. Idèntica naturalesa, vigor espiritual i un serè crit d’auxili.

La serena veu, fatigada per l’ànsia i la crueltat, és la que s’acosta a Déu recreant la naturalesa mateixa del món. Déu és filtrat pel remei de la dolça i assossegada veu de l’home aterrit. De la destresa del gitano per enfilar alegria i espanto sorgeix l’anell del cant, una joia. Quan va deixar el gitano de celebrar l’amor i el riure per a ser obligat a cantar el dolor i la por? Què va ser el que va produir aquest fatal i fèrtil canvi? Si mirem la genealogia del cant flamenc apareixen tres gestos que poden respondre: toná-martinete, seguiriya i soleá. I els tangos gitanos són el fruit més amable, dolç i suculent del cant. Cant que sorgeix en l’àmbit domèstic de les cases gitanes. I aquesta paraula, “cases”, en dos sentits: llar i llinatge o família.

Són els silencis i les intimitats de casa les que procuren que el cant es doni; en la intimitat està l’eco gitano que no alça la veu per no sobresaltar la respiració dels ocellets. En els principis històrics del cant no hi ha exhibició ni cerca al carrer, hi ha tendresa i un recolliment d’amanyac; hi ha disciplina i ciència; hi ha educació i ferma finor. És aquí, a casa, on els llinatges del cant, el toc i el ball es forgen temperant i custodiant aquesta joia que de temps i puresa està sense lluentor, com les veus ronques de les gitanes. Per això existeixen “cases cantaores”, famílies que atresoren el cant en el seu armari de rebost i que en un moment donat, allà per la meitat del XIX, treuen al carrer les seves riqueses. El cant és desenvolupat, en un altre àmbit, per fins estilistes gitanos que van esbossant el flamenc, fixant una nova sonoritat que compleixi amb els exigents requisits de la seva oïda. Per això, i a partir d’aquí, la polèmica “cant flamenc” “cant paio” no és més que una pugna entre oïdes i sonoritat de veus de diferent naturalesa; l’origen del cant no està en discussió, mai va estar a debat, la qual cosa es dirimeix aquí, en aquesta duradora discòrdia, és una nècia qüestió d’estil.

Els gitanos espanyols deixem de cantar a l’amor fa centenars d’anys perquè el lloc de l’empestat no és lloc per a cantar l’amor; aquest pròxim 4 de març farà exactament 623 anys. Vam haver de cantar la por amb veu muda per a no despertar l’enveja insana del castellà, que va canviar la nostra vida per mort civil; forçats a cantar des de la desesperació, cruel companya de viatge. Un llarg camí de segles des del nostre Rajasthan i Panjab natal; Latchó Drom, el bon camí, beneït per una mirada plena d’harmonia i serena acceptació de l’existència, consagrat a ajustar un món que grinyola. Els gitanos fem aquest bon camí lluint una ferma naturalesa transgressora i revolucionària, profund transformar de les coses per una mirada orgullosa que eleva l’existència i construeix el sí del món. Així, la nostra por permanent muda, cada vegada, alegria i somriure abans de ser un verinós odi enquistat. Aquesta mirada porta el regal del flamenc, estimat a tot el món com un tresor benèfic per a la humanitat i que neix de la humiliació feta llei.

Diu Sebastián Porras, periodista, escriptor i educador. “[…]El cant flamenc primitiu és aspre, profund i grandiós. El meu cant és mític, vehicle que allibera el prodigi de la meva veritat. El misteri del cant de les meves ties està tancat en segles de duquelas i alegries que elles glossen amb honradesa lleugera i enlluernadora. El cant flamenc, ben dit, esquiva el parany i l’engany perquè del seu germen neix l’honestedat de l’home nu davant les inclemències de la seva existència. En cada terç d’un martinet, el meu cosí es lliura jugant-se la vida, atiat per la seva angoixa i el seu desemparament, en un combat perdut per endavant. El meu canti és glòria i noblesa. La meva salvació”.

Des d’aquí, donar les gràcies a aquest mitjà que va suggerir un article com aquest amb la finalitat de generar opinió i incitar a tots a reconstruir aquesta mirada oblidada i afinar el món amb els sons més exquisits i ferms d’occident, el cant flamenc.