Un 8 d’abril marcat en tota Europa per la invasió d’Ucraïna
by Seo Cizmich
*Imatge de Daniel Diaz Heredia
Diversos són els articles, post i esdeveniments de commemoració que envolten a aquesta data tan significativa, sobretot per la magnitud del que representa el que tinguem un dia en comú tots els Gitanos, Roma i Sinti del món.
Avui és molt senzill disposar d’informació, gairebé tot està a l’abast de qui ho desitgi i a través d’internet es pot obtenir de manera molt detallada els aspectes relatius a la història d’aquesta commemoració, com i on neix el 8 d’abril, de qui va ser la iniciativa, si ha hagut un reconeixement institucional, i per qui. Però al marge de tot això i si en alguna cosa coincidim la gran majoria de persones Gitanes, Roma i Sinti del món, és en el sentiment d’UNIÓ, en la força que representa per al nostre poble saber que la nostra Rromanipen ens uneix més enllà de muntanyes, rius, països, colors polítics, origen, creences, ideologies i religions… Això és el que representa per a mi i per als milions de gitanos del món els colors de la nostra bandera, el blau del cel, el verd de la terra i la roda vermella, el fort batec del nostre cor.
Aquest sentiment d’identitat comuna i pertinença, que supera qualsevol frontera física i mental cobra major dimensió enfront dels esdeveniments que estem vivint en l’actualitat més recent amb motiu de la invasió a Ucraïna.
Haig de dir que em sento molt emocionat per les respostes de solidaritat i les accions nascudes del cor que estem presenciant, em fan reforçar encara més en aquesta posició de Poble Transnacional. Gairebé diàriament rebem trucades de persones preocupades que pregunten com poden contribuir i de quina manera, algunes disposades a realitzar entre 4.000km i 6.000km en ‘un parell de dies’ amb el seu propi vehicle i sense cap ajuda econòmica, sense parlar anglès ni cap altre idioma dels països en ruta fins al destí promoguts per la crida del cor, per aquest fort batec que t’inunda des de l’estómac fins al cap travessant tot el teu ser i que et repeteix constantment que ‘has de fer alguna cosa.
Aquest fort batec ressona en el meu interior i recordo com si fos just en aquest mateix instant una setmana abans de l’inici de la Guerra Civil de la Ex Iugoslàvia. Jo em trobava a Sarajevo amb els meus pares per temes burocràtics, la meva mare va tenir un pressentiment i va convèncer al meu pare perquè marxéssim aquella mateixa tarda. En pujar-nos al cotxe i avançar uns quilòmetres vam començar a veure els controls de pas i algunes barricades, la meva mare orava, un soldat va colpejar la nostra finestreta, la meva mare es va baixar del cotxe, va parlar amb el soldat i ens va permetre avançar fins que aconseguim travessar la frontera. No vaig tenir temps d’acomiadar-me dels meus veïns, dels meus companys de joc, molts dels quals mai vaig tornar a veure.
Entenc i comparteixo el sentiment de totes les persones que avui no dubten a posar el seu temps i els seus recursos i viatjar cap a la frontera d’Ucraïna, valoro davant de tot que en el sospesar els pros i els contres d’un viatge així, s’anteposin els propòsits.
Actualment estan en funcionament dues campanyes de recollida de donatius econòmics amb els quals poder contribuir des de 5€, gestionades per ERGO i TERNYPE. Ambdues són xarxes europees d’associacions gitanes que advoquen pels drets del Poble Roma i Sinti. Gràcies a aquestes aportacions s’està ajudant en origen, comprant els subministraments als pobles fronterers i introduint-los al país per corredors humanitaris d’ajuda.
Puc donar fe que els subministraments estan arribant al Poble Romaní d’Ucraïna.
Desitjo que aquesta situació finalitzi al més aviat possible, que en breu Ucraïna i el nostre Poble Romaní pugui tornar a gaudir de Salut i Llibertat, Sastipen thaj Mestipen, que cap vida més sigui arrabassada ni ara ni el futur pels efectes i conseqüències de les relacions de poder, en aquesta interminable partida d’escacs mundials en la qual tan sols som els peons.