Recentment s’aprovava en el Congrés dels Diputats el Pacte d’Estat contra l’Antigitanisme.

Després de diversos mesos i 28 compareixences en la Subcomissió creada per a l’estudi d’aquest Pacte, s’ha aconseguit, en termes legislatius, un de les majors fites conegudes fins al moment, per (i per a) el Poble Gitano.

I dic bé ‘per’, ja que aquest és un dels exemples més explícits de com la necessitat de legislar davant d’una situació de desigualtat, canalitzada per part de les organitzacions que representen a aquells que pateixen o sofreixen desigualtats, articulada en la petició concreta de legislació, té els seus fruits en el marc polític i jurídic d’aquest estat. Obtenint així, el reconeixement negat històricament.

Perquè aquest moment ens situa en una posició inaudita per a totes les persones gitanes fins al moment. El desconeixement del propi terme ‘Antigitanisme’, la negació de l’acceptació d’aquest com a element condicionant de la vida i condicions materials dels gitanos en aquest país, ha quedat enrere per a iniciar un nou escenari, un nou camí.

Un camí que reconeix, primer, l’Antigitanisme com una forma específica de racisme, estructural, històric, sistemàtic i dirigit contra tot el remarcable sota l’estigma gitano; pràcticament des que el gitano pren consciència de ser respecte a la societat, i la societat situa a les persones gitanes a l’altre costat, en l’alteritat, en l’aliè.

Les 157 mesures recollides en el Pacte d’Estat contra l’Antigitanisme marquen un precedent, un marc estructural i conceptual sobre el qual generar polítiques públiques que protegeixin els joves, majors, dones… En definitiva, que protegeixin la comunitat gitana, en tot, i a tots els nivells.

És important no desmerèixer altres avanços aconseguits en matèria legislativa que han suposat un impuls en matèria de reconeixement del terme i introducció en l’agenda política. Podem destacar l’accepció del terme ‘antigitanisme’ en la Llei d’Igualtat de Tracte i no Discriminació, aprovada a Catalunya el 30 de desembre de 2020. On, per primera vegada en la història d’aquest país, es reconeixia legislativament a aquest tipus específic de racisme contra els gitanos.

Un altre d’aquests avanços és la introducció de l’Antigitanisme com a delicte d’odi en el Codi Penal, el 26 de maig de 2022. Fet que, al meu entendre, va servir de catalitzador per a la creació de la Subcomissió per a un Pacte d’Estat contra l’Antigitanisme.

Un pacte d’Estat que, en paraules de Joan Ruiz i Carbonell, president de la Subcomissió serviria per a garantir la igualtat entre les persones gitanes i la resta de la societat espanyola:

“El conjunt de propostes tenen com a ambició ser, a pocs dies del dia del poble gitano, un nou pas en el camí d’aconseguir que els qui són part d’ell siguin ciutadans de ple dret del país que compartim”.

Hem de ser conscients de l’assoliment, del que això implica nivell polític, ja que, no abunden els Pactes d’Estat en el nostre sistema jurídic-legislatiu.

Fins al moment, eren pocs els que havien aconseguit veure la llum i es podien agrupar en algunes categories 1) els que pretenien garantir el moment de Transició del règim franquista a la democràcia constitucional del 78 (Pactes de la Moncloa i Pacte per al Desenvolupament Autonòmic), 2) Pacte per a garantir les pensions públiques (Pacte de Toledo, 1995), 3) Pacte contra el Terrorisme (primer basat en el terrorisme d’ETA i, posteriorment ampliat per a afegir al Pacte el terrorisme gihadista) i 4) Pacte contra la violència masclista.

És a dir, la reivindicació de drets per part d’un grup concret (o minoria) de la societat espanyola no havia estat capaç d’introduir-se en l’agenda política com una qüestió d’Estat, fins al moment, el nostre moment.

I això hauria de ser celebrat per tots, no sols per part de les persones gitanes, sinó de tota la societat espanyola. O almenys, per part d’aquells que reconeixen les desigualtats socials com una xacra contra la qual cal lluitar, aquells que entenguin que aquest país té amb nosaltres un deute gairebé irreparable, que és de justícia social que se’ns reconegui com a subjectes polítics, com a minoria, com a Poble.

Perquè se’ns reconegui, en igualtat de condicions. Perquè l’antigitanisme sigui un element tan evident com menyspreable, perquè el fet de ser gitanos no condicioni negativament les nostres possibilitats de vida, els nostres somnis, les nostres esperances.

Perquè la invisibilització forçosa que havíem patit durant segles, quedi en l’oblit.

Perquè puguem avançar com a societat. Junts. Sense deixar a ningú enrere.