S’acosta el 30 de juliol, dia en què es recorda l’extermini que l’Estat espanyol va dur a terme amb el Poble Gitano en 1749. A Catalunya, la data ha estat declarada Dia de Lluita contra l’Antigitanisme. És una data que ens serveix per a cridar l’atenció de la societat entorn del racisme.

No descobrirem ara que el racisme continua sent una preocupant xacra social i la seva presència també es manifesta fins i tot en l’àmbit futbolístic, com hem vist en aquest últim tram de la Lliga amb Vinicius com a protagonista, assumpte sobre el qual reflexionaré.

Els incidents racistes, més enllà del seu número o la seva repercussió mediàtica, revelen la influència i el poder de l’entramat polític i social. El poder, amb els seus fils invisibles, manipula i modela la narrativa segons els seus interessos, decideix què denunciar i què silenciar, i utilitza el racisme com un comodí per a guanyar vots.

Aquest poder, que s’estén com un polp, dicta el seu propi relat, sense importar-li la competència justa ni els valors esportius. No busca guanyar, sinó humiliar. No es tracta d’un problema personal, sinó de negocis. I en aquests negocis, tot està permès.

En el futbol, igual que en la història, els vencedors escriuen la seva pròpia versió. Els poderosos, amb els seus altaveus eixordadors, controlen el discurs, manipulen els titulars i utilitzen a les seves marionetes per a difondre el seu missatge. No es tracta de futbol si no de qui pot permetre’s que prevalgui la seva justícia i…el seu racisme.

El poder té un seguici de seguidors i quan alguna cosa els molesta, deixen anar als seus gossos de presa. Els seus mitjans desinformatius s’encarreguen de vendre i propagar les seves consignes, dia rere dia, programa rere programa, portada rere portada. No importa si és en les tertúlies matutines, els programes d’entreteniment vespertins o els debats nocturns.

Denuncien l’odi quan afecta a un dels seus, però permeten que els seus assetgin, injuriïn i insultin a uns altres en els seus canals oficials. Aixequen la bandera de la tolerància, però toleren que els seus, des de les xarxes socials i sota l’anonimat, persegueixin i ataquin sistemàticament als qui pensen diferent. La tolerància es torna una farsa. I aquí entren tots els actors que componen la societat: partits polítics, societats civils, premsa, clubs de futbol, grans companyies, lobbies… Tot.

Per a mostra el que va succeir amb el jugador Vinicius Jr., brasiler i negre, però jugador d’un equip diferent… Una reacció racista en un camp de futbol vers un jugador amb una samarreta concreta i: Boom! Totes els mitjans locals, autonòmics, nacionals, internacionals amb la maquinària encesa. Declaracions polítiques i institucionals.

El circ mediàtic, social i polític va ser tan divertit que fins a l’ONU i els Estats Units (els Estats Units! Hem de riure…) van condemnar els insults racistes cap al jugador brasiler.

TOTS CONTRA EL RACISME.

No obstant això, el 25 de gener de 2020 en l’estadi de Cornellà mentre es disputava el partit Espanyol–Athletic de Bilbao, un grup d’aficionats?, van insultar i van menysprear al jugador basc Iñaki Williams, amb actituds i paraules racistes, amb el clar objectiu d’humiliar-lo i faltar-li el respecte a la seva dignitat.

Recorden aquest cas? Probablement no. Els mitjans no van obrir els seus informatius amb la història d’Iñaki Williams. Els polítics no van fer declaracions ni van piular res sobre el tema. L’ambaixada d’Espanya a Ghana (país d’origen familiar del jugador nascut a Bilbao) no va rebre manifestacions com sí que va ocórrer en l’ambaixada al Brasil.

El relat és més o menys el mateix que va ocórrer amb George Floyd als Estats Units. I poc després, un policia a la República Txeca va pressionar amb el seu genoll el coll de Stanislav, d’origen gitano i resident en la localitat de Teplice, fins a llevar-li la vida, assassinant-ho.

Algú en aquest planeta recorda a Stanislav Tomáš? Ningú, per descomptat.

Aquí sí que ho vam fer, per cert.

En aquest panorama, estan els buenistes que busquen mantenir-se en la seva posició, aixecant la veu en moments oportuns sense arriscar la seva estabilitat. D’altra banda, els tebis equidistants que presumeixen de la seva suposada independència, però que han oblidat el seu esperit denunciant en aferrar-se a l’estatus que els protegeix i els proporciona privilegis de mers observadors.

El racisme a la carta comença a expandir-se sense restriccions i ja veiem que algunes vides, o l’honor d’unes certes persones, valen més que uns altres. Tot depèn de qui denunciï. Tot depèn del poder que ostenti qui alça la veu.

Si ets un pobre desgraciat, gitano per a més pena, d’un país no gaire conegut, amic, ho tens fotut… Ara bé, si ets un esportista ric i famós, el tens xuclat.

Tots, de l’una o l’altra manera, som còmplices del problema. La tolerància ha perdut el seu autèntic significat i s’ha convertit en una mera màscara buida que encobreix la inacció. És imperatiu enfrontar el racisme a través d’una educació sòlida i una legislació ferma, qüestionant la manipulació del poder en totes les seves manifestacions. Els mitjans de comunicació, la societat civil i tota la humanitat han de recuperar el seu paper crític, allunyant-se d’interessos partidistes i lluitant per l’honestedat i la independència.

No podem permetre que l’atenció i la indignació es concentrin exclusivament en els casos mediàtics, relegant a l’oblit a uns altres que també clamen per justícia. No hem de tolerar que insultin a Vinicius pel color de la seva pell. No hem de permetre que les persones de la Canyada Real es quedin sense electricitat. No és sostenible que assassinin a un ciutadà gitano i que el seu autor quedi impune.

És essencial reconèixer que el racisme no distingeix fama, riquesa o estatus social. Afecta a persones de totes les condicions, i les seves conseqüències són igualment perjudicials i deshumanitzadores. Ja n’hi ha prou de que uns pocs privilegiats monopolitzin la lluita contra el racisme, deixant a uns altres en un panorama desolador.

La tolerància i la justícia no poden estar subordinades al poder i la influència. Ha arribat el moment que el món desperti i reconegui que no podem permetre que uns pocs decideixin quines formes de racisme són més importants que unes altres. Tots els casos mereixen la nostra atenció i acció. El moment d’actuar és ara.

 

*La imatge que acompanya el text va ser creada amb l’ajuda de DALL·E 2