Us fem arribar a partir d’avui, i en successives publicacions, un estudi del “Romancero gitano” de Lorca acomodant-nos al format de la nostra publicació “El Desván del Museo”. Un format que impedeix escrits de llarga extensió i que, en el nostre cas, us repartirem en una sèrie d’articles. Una anàlisi, una exploració, un assaig, també se li pot dir així, per a proposar una mirada a una obra poètica dedicada, obsessionada, al·lucinada i fascinada pels gitanos i gitanes amb els quals Lorca mantenia un vincle més enllà de l’espiritual. Serveixi aquest aclariment com a proposta de continuïtat de següents lliuraments i una invitació al seu seguiment.

^***

Els poetes són titans que s’atreveixen a robar la flama de la llum per a alleujar la foscor dels homes.

 

El Romancero Gitano es mi obra más popular, la que indudablemente tiene más unidad y es donde mi rostro poético aparece con personalidad propia, y lo llamo gitano porque el gitano es lo más elevado, lo más profundo, más aristocrático de mi país, lo más representativo de su modo y el que guarda el ascua, la sangre y el alfabeto de la verdad andaluza y universal.

Federico García Lorca

***

No existeix un altre document tan explícit com el que va escriure Federico entre 1924 i 1927 condemnant la història dels gitanos a Espanya que, des del segle XV fins als nostres dies, ha estat un tractat d’intolerància, incomprensions, prejudicis i humiliacions -pragmàtiques, lleis, decrets i ordres- amb l’única fi del seu extermini o de la seva expulsió del territori. Persecució i mort, aquesta és part de la memòria d’aquest poble que ha aconseguit sobreviure malvivint.

Federico García Lorca estimava en gran manera als tràgics grecs. Considerava la tragèdia com la gran creació mediterrània que Occident va llegar al món. El seu món poètic era tràgic també. Yerma, Bodas de sangre, el seu Romancero gitano… Els seus herois tràgics: Mariana Pineda, Adela, Soledad Montoya… L’àmbit de la seva creació, una Andalusia tràgica. Federico, igual que Èsquil, deia que quan l’home perd la seva relació íntima amb la naturalesa deixa de percebre el sagrat que hi ha en ell, i per tant, la seva dimensió més humana.

Federico ens descobreix i ens revela amb la llum de la seva creació a uns éssers relegats a l’oblit durant segles, a uns gitanos de principis del segle XX que són éssers humans llastrats per la incomprensió i la intolerància, marginats, que representen a totes les víctimes innocents.

Prometeu, amb la flama divina del coneixement, ens va fer homes. Federico, amb la seva poesia, va convertir als gitanos en protagonistes d’aquest Romancer. Al final, Prometeu el rebel, l’esvalotador del poble, el lladre del foc, el compassiu, serà castigat a morir en el confí del món. Els voltors negres, enviats pel seu pare, li arrencaran el cor a trossos.

Federico, el rebel, l’esvalotador, el lladre del foc de la poesia, el poeta de l’amor, el compassiu, també serà castigat pels voltors negres de l’odi per haver escrit el Romancero Gitano.

***

ROMANCE DE LA LUNA, LUNA.

La relació amb la naturalesa.

“La luna vino a la fragua

con su polisón de nardos…”

Els pobles primitius narren les seves històries amb belles metàfores visuals i símbols molt concentrats relacionats sempre amb la intervenció de la naturalesa en el destí de l’home i de la dona.

La Lluna ve a la forja investida d’encotillats blancors. Ballarina mortal, mare erma excitada per la bellesa bruna d’un nen gitano. Ella, la deessa de les ombres, sap que aquesta nit es cometrà un crim. Se sap els qui van ser els assassins: les ombres verdes negres i xarolades, emparades per la llum blanquinosa de la Lluna. Lorca es va trobar un dia a una gitana plorant desconsolada per la mort del seu petit perquè, deia, “el meu nen s’ha anat de tant mirar la lluna”.

***

SOLEDAD MONTOYA (ROMANCE DE LA PENA NEGRA)

L’exercit encarregat de fer complir les lleis de separació forçosa dels gitanos i les seves gitanes amb la clara intenció d’exterminar al gitano.

El 31 de juliol de 1749 es va posar en marxa el projecte de «extermini» del poble gitano conegut com la “Gran Batuda” —oficialment, Presó general de gitanos— que va ser ideat i dirigit pel marquès de l’Ensenada, ministre de Ferran VI, i que consistia a recloure separadament als homes i a les dones gitanos perquè no poguessin reproduir-se i aconseguir així la seva «extinció».

La pena de l’amor i el desamor.

“¡Qué pena tan grande! Corro

mi casa como una loca,

mis dos trenzas por el suelo

de la cocina a la alcoba.

¡Qué pena! Me estoy poniendo

de azabache carne y ropa.

¡Ay, mis camisas de hilo!

¡Ay, mis muslos de amapola..!”

La pena del desamor no pot estar callada. Impossible. Pena oculta tancada en la presó de l’ànima, amor impossible. Els amors impossibles són esquinçadors perquè acaben destrossant el cor. Una pena solitària recorre tot el Poema, una pena negra, insondable, trasbalsant el cor de Soledad. La pena insofrible de l’absència de l’estimat. És un infern. Aquest poema deixa oberta la porta al Romance Sonámbulo. No és potser Soledad Montoya la gitana de la pena negra que mor d’amor, la que es tira a l’aljub desesperada de tanta espera sense fruit? I el seu estimat, el gitano somnàmbul, boig de no poder aconseguir la carn i la roba d’ella. Els dos amants es trobaran al final amb la mort, emparats per la llum blanquinosa de la Lluna. Romeo i Julieta? Lorca escoltava la veu del poble que es queixava d’antigues ferides, la ferida d’una llei inhumana que portava el nom d’un inhumà aristòcrata, mà dreta d’un rei cruel. Una amant, gitana, allunyada del seu amant, gitano, contreu el desconsol i l’angoixa de la separació forçosa de l’amor.

***