El passat 10 de febrer, el curtmetratge «Aunque es de noche» es va alçar amb el Goya al millor curtmetratge de ficció, un guardó que reconeix el treball de Guillermo García López, un cineasta compromès amb la realitat social del nostre país. La seva obra ens mostra la vida del major assentament irregular d’Europa, situat a escassos quilòmetres del centre de Madrid. Allà, milers de persones, en la seva majoria de la comunitat gitana, sobreviuen en condicions d’extrema precarietat, sense llum, sense aigua, sense educació, sense sanitat. Sense esperança.

La pel·lícula ens introdueix en el dia a dia de Toni, un nen de 12 anys que viu en el sector més conflictiu i degradat de La Canyada, l’anomenat sector 6. A través dels seus ulls, veiem la dura realitat d’un lloc que sembla no pertànyer al segle XXI, on la violència, la droga i la misèria són el pa de cada dia. Però també veiem l’esperança, els somnis, l’alegria i la resistència dels qui no es resignen a ser invisibles.

García López aconsegueix crear una obra que combina la ficció i el documental, donant veu als protagonistes reals d’aquesta història. Amb una fotografia cuidada i una banda sonora envolupant, el curtmetratge ens submergeix en un món paral·lel, on la llum i la foscor s’entrellacen. És una obra que no deixa indiferent, que ens interpel·la, que ens emociona.

No obstant això, l’èxit de «Aunque es de noche» no servirà per canviar la situació d’aquest lloc. Malgrat haver estat aclamada en festivals internacionals com Cannes, on es va estrenar en 2021, la pel·lícula no aconseguirà despertar l’interès ni l’acció de les autoritats competents. Continuarà sent un problema sense resoldre, un forat negre en el mapa d’aquesta Madrid plena de «llibertat», una vergonya per a una societat que es diu moderna i oberta.

És una ironia cruel que un documental hagi de guanyar un Goya per a visibilitzar una realitat que afecta milers de persones. Una paradoxa que «Aunque es de noche» il·lumini la pantalla mentre els seus habitants continuen estant a les fosques. Però, sobretot, és una tragèdia que existeixi en ple 2024 sense que ningú faci res per solucionar-ho.

Els governs, tant el central com l’autonòmic i el municipal, porten anys prometent plans i projectes per a millorar les condicions de vida dels residents, especialment de la comunitat gitana, la més nombrosa i vulnerable. Però les seves paraules se les emporta el vent, i les seves accions són insuficients i ineficaces. Mentrestant, el racisme, l’exclusió i la desigualtat continuen campant a pler, negant els drets més bàsics als qui viuen en aquest lloc.

Aquest espai és un símbol de la hipocresia i la indiferència d’una societat que mira per a un altre costat, que prefereix ignorar la realitat dels seus veïns més pròxims. És un crit d’auxili que ningú escolta, una crida a la solidaritat que ningú atén, una demanda de justícia que ningú satisfà.

Necessita una solució urgent i digna, que respecti la voluntat i la identitat dels seus habitants, que garanteixi el seu accés als serveis bàsics, que fomenti la seva integració i la seva participació social. Necessita que deixem de veure-la com un problema i la vegem com una oportunitat, com una font de riquesa i diversitat cultural.

No obstant això, la Canyada Real també és un lloc on es respira vida, on es teixeixen xarxes de suport i solidaritat, on es creen espais de trobada i convivència. Són molts els col·lectius i les persones que treballen cada dia per a millorar la situació d’aquest lloc, des de dins i des de fora. Aquestes iniciatives demostren que hi ha esperança, que hi ha solucions, que hi ha alternatives. Només fa falta voluntat política i social per a dur-les a terme.

La Canyada Real necessita que la vegem com el que és: una part de nosaltres mateixos, siguem d’on siguem.