Una fucking fotuda tard de l’u de desembre de 1955, Rosa Parks, una bella dona negra amb una preciosa floreta en el seu pèl no va voler aixecar-se del seu seient en un autobús de línia perquè un blanc, segons obligaven les lleis de segregació dels EUA d’Amèrica, s’assegués en ell. Els seients de la part davantera de qualsevol autobús estaven reservats per als blancs. Era una fucking fotuda tarda de fred a Montgomery, Estat d’Alabama, en el profund sud del profund i fotut fucking racisme americà. Ella no estava cansada després d’un llarg dia de treball al servei dels blancs, el que estava era farta d’haver-se de rendir a la voluntat de cada blanc en tots els seus dies. Va arribar la policia, la van detenir i va estar en la presó uns dies. Les dones negres dels Estats Units van veure en aquest fet l’ambició de canviar els seus dies, les seves nits i els seus esperits fotuts.

Aquest dia va canviar la història del món, també la de la música ja que, des d’aquesta tarda d’hivern, les millors veus negres i els millors compositors de la música nord-americana van començar a cantar i a compondre d’una altra forma. Les seves lletres, les seves melodies i la seva ràbia van donar lloc a un nou so, fresc i alliberador que va portar el naixement, poc després, d’un segell discogràfic des d’on totes aquestes intèrprets van canviar el fotut fucking esperit del món. I dic del món perquè la repercussió que van tenir les seves cançons va fer sentir-se negra a la resta de la humanitat.

Aquí no parlaré de la capacitat de la música de transcendir tots els codis, lleis i prejudicis. Avui només vull reflexionar de la transcendència de la Motown, aquest segell discogràfic que va prendre aquest petit acte de Rosa Parks per a retornar el fucking odi racial a la resta del món transformat en amor i música, en bellesa i reivindicació, en acció política a través de cançons que van tenir un èxit brutal per tots els racons del planeta. Tots, blancs i negres, van ballar al ritme d’aquestes cançons.

La Motown Record és un segell discogràfic estatunidenc fundat per Berry Gordy Jr. en 1960. La seva primera seu la va tenir a Detroit. La Motown va exercir un paper important en la integració racial de la música popular negra americana. En la dècada de 1960 van crear un nou so Soul. En aquesta dècada va col·locar 79 discos en el top-ten, la llista d’èxits del país. De 1961 a 1971 algunes de les artistes que van gravar en l’estudi d’aquest segell van ser The Supremes, amb Diana Ross, Les Four Tops, els Jackson Five, Stevie Wonder, The Miracles, Marvin Gaye, The Marvelettes, The Temptation, Otis Redding, Lionel Ritchie, i moltes altres solistes i grups que han transformat el segle vint i han destruït algunes barreres racials.

Smokey Robinson, un dels creadors del segell, deia: “En els anys seixanta, jo encara no era conscient que no sols fèiem música, sinó també història. Vaig reconèixer els ponts que creuàvem, els problemes racials i les barreres que derroquem amb la música. Ho vaig reconèixer perquè ho vaig viure. Anava al sud en els primers temps de la Motown i el públic estava segregat. Després van començar a escoltar la música del nostre segell i quan tornàvem al bell sud, el públic estava integrat i els nens ballaven junts i s’agafaven de la mà.”

Aquesta discogràfica es va especialitzar en el Soul i va crear un so identificable denominat ‘So Motown’ que solia utilitzar panderetes per a accentuar el ritme de fons, línies de baix elèctric prominents, sovint melòdiques, amb estructures i acords distintius i un estil de cant de crida i resposta que tenia el seu origen en la música Góspel. En 1971, Jon Landau, el crític de la revista Rolling Stones, va escriure que aquest so consistia en cançons amb estructures senzilles però amb melodies sofisticades, al costat d’un patró de bateria de quatre temps, l’ús regular de vents i cordes, i un estil de mescla dels aguts que es basava en gran manera en la limitació i equalització electròniques (augment de les freqüències de gamma alta) per a donar a la creació un so distintiu particularment eficaç per a la seva difusió per la ràdio AM. També es van utilitzar tècniques de producció Pop, com l’ús de seccions de cordes orquestrals, seccions de trompa i veus de fons acuradament arreglades. S’evitaven els arranjaments complexos i els riffs vocals elaborats i melismàtics. Els creadors del so Motown creien fermament en el principi “Keep it Simple, Stupid!”.

I és que La Motown és una mica més que una companyia discogràfica. Va suposar en el seu moment una autèntica revolució més enllà de la música. Els seus enganxosos temes van omplir els llocs més alts de les llistes d’èxits, abans només reservades a artistes blancs. D’aquesta manera, el so Motown es va convertir en la banda sonora de la lluita pels drets civils i contra la segregació racial. Avui dia, als EUA, part important de la gran indústria musical està dirigida per músics negres que van saber desenvolupar i continuar amb el llegat d’aquests avis negres dels cinquanta. Continuen contant les seves històries a través de les seves cançons. Continuen reivindicant-se i ocupant el lloc del creador en una societat que necessita d’una figura així per a continuar avançant.

Els gitanos van aconseguir amb el seu cant, fa prop de dos-cents anys, que un so nascut a les cases gitanes canviés l’esperit d’una època i d’un país com Espanya. Aquí tota una societat, una cultura es va rendir davant el so malferit de tanta crueltat i submissió. El naixement del Flamenc és la sortida al carrer del dolor d’un grup beneït per la música i que a través d’ella aireja la seva ferida per a curar-la. En un determinat indret d’Andalusia, des de finals del segle dinou es va viure el cant flamenc com una revolució espiritual que va mudar a la resta del món, i es que a Europa, al Japó, als EUA i en molts altres països, el Flamenc ha estat i és una música estimada, reconeguda i que entusiasma al públic. Quina força fa que un cant flamenc transformi la vida d’un filipí, d’un xinès, d’un paio? D’això tampoc parlaré. No puc, no tinc espai.

Però tinc una altra pregunta que fer. Què ha passat perquè aquesta música nostra hagi quedat estancada i sense desenvolupament a partir dels vuitanta i noranta? Portem prop de trenta anys sense reconèixer al gitano en una dimensió profunda des de la seva música. On ha quedat amagada, tapada i oculta aquesta força musical? Què és el que ha fet que el gitano i la gitana deixés de cantar el seu dolor i deixés d’enamorar i canviar a la gent? Preguntes que em faig perquè veig que el Flamenc ha desaparegut, perquè no hi ha indústria musical dirigida per gitanos des d’on poder ocupar àmbits de poder social. I n’hi va haver, perquè en els primers anys del segle vint, eren els gitanos i les gitanes les que gravaven en estudi, creaven indústria i desenvolupaven un so propi des de la seva creació artística. I tenien un cert reconeixement i poder social. Escolteu les gravacions de Pastora Pavón, la Niña de los Peines, o del seu germà Tomás Pavón i reconeixerem un so d’estudi diferent i únic creat pels enginyers de les cases de discos de l’època al costat d’aquests artistes que deixaven empremta i exigien un so concret en les seves produccions i projectes musicals. Eren, pel que expliquen les cròniques, molt rigorosos i orgullosos en les seves creacions.

Anys més tard, Antonio Mairena i Manolo Caracol ocupen el lloc del professional, de l’artista que es lliura a la seva projecció comercial i social creant, tots dos, una competència estilística i vital segurament dosada i manipulada perquè la repercussió fos la màxima possible. Recordem als “mairenistas” i als “caracoleros” com aquestes famílies irreconciliables que defensaven un tipus de cant, un tipus de Flamenc i, a la fi, un tipus de projecció social del gitano i la gitana en el món. Mairena des de la Universitat donant conferències sobre el Flamenc més obert i universal, i Caracol matisant els “sons negres” com a reclamació del Flamenc pur fet per gitanos. Ens ensenyaven a ser gitanos i gitanes en un món que canviava i era canviat, de la nostra postura i col·locació en el món per a continuar transformant-lo i esmenant-lo.

Després, en els setanta, recordem a Lole y Manuel, el so de Sevilla amb el rock andalús en embrió o el rock progressiu com a bandera, als Smash, una època hippie que va generar agrupacions musicals gitanes pròpies, amb les seves lletres i el seu so. Aquests hippies gitanos van ensenyar a ser hippies a una generació sencera de gitanes i gitanos, els van ensenyar a estar en el món i a posicionar-se en ell a través de la seva obra artística. Els Pata Negra després, a la Sevilla dels vuitanta, i per a la resta del món. Camarón i el seu experiment social “La Leyenda del Tiempo”. Els propis gitanos i gitanes anaven a retornar el Lp a les botigues de discos perquè no entenien tal manifest avantguardista. I eren els propis gitanos els que feien les produccions, creaven l’ambient necessari perquè aquests missatges arribessin. Las Grecas, Los Chorbos, Los Chichos, el so Cañorroto de Madrid, per cert, molt en la línia estilística de la Motown. Només cal escoltar aquells discos i traiem el cap a un exercici de portar a Espanya el so Motown. Al Madrid d’aquells setanta es veia a gitanos i gitanes vestint com els negres d’Harlem o el Bronx. Ketama i La Barbería del Sur ja en els noranta amb el seu enorme èxit comercial i gires de primera categoria pel món sencer. Jo em vaig criar amb ells i puc dir que em vaig enamorar escoltant una cançó de Ketama. Ells em van ensenyar a enamorar-me. I aquí acaba la indústria musical gitana que no s’ha reposat, no ha continuat o no ha sabut mantenir-se. Segells discogràfics que van apostar per una energia que provenia dels propis intèrprets i grups musicals gitanos, una energia creativa i reivindicativa de com ha de situar-se el gitano en el món.

Els negres, amb la seva indústria, continuen generant esperit i idees. Els gitanos espanyols van transformar el món un dia, van deixar anar el seu odi per a transformar-lo en amor, però han deixat d’intervenir i influir en la societat a base de no prendre a l’assalt allò que els pertany, el Flamenc. Així les nostres reivindicacions segueixen el llit sec i curt de la política i han deixat de portar-les per l’àmplia i fructífera música. I només es necessita un fucking fotut estudi de música, gestionat per gitanos, des d’on transformar el Flamenc a un so actual i comptar, des de produccions cuidades, les nostres idees, protestes, queixes més íntimes i contemporànies. I crec profundament en què el gitano, lluny de ser un mal polític, és un excel·lent músic i creador d’art, de projectes artístics que calen en la societat i la converteixen en més sensible, humil i rica.

I em direu, qui pot gestionar un segell discogràfic des d’on crear projectes musicals d’intèrprets gitanes i gitanos que generin un bon contingut? Qui pot fer d’això un èxit comercial amb una difusió àmplia? Doncs no ho sé. Però sí que sé que quan vinguin dos o tres cosins i cosines llestes, que no tenen res a veure amb la música i les seves entranyes, i que estaran posades aquí perquè han fet un grau superior en Formació Professional o són les filles o fills dels avorrits gitanos que ocupen un lloc de poder, tot es fucking fotrà per a donar pas a un avorrit conat de segell discogràfic sense cap potència d’esperit, sense cap potència musical. I ho sé perquè conec a aquests llestos i llestes! i em descobreixo angoixat en dir-ho tement que també fiquin la seva mediocritat en la meva estimada Música.

No senyors! No senyores! Aquí es necessita de músics que activin produccions musicals amb criteri, veritat i talent, que gravin a intèrprets i compositors de diferent procedència i personalitat, però que tinguin alguna cosa a dir i, sobretot, es necessita de persones que tinguin un concepte clar de com crear un nou so musical que faci que les nostres reivindicacions arribin directament a través de l’ànima. És igual l’estil, és igual el salt mortal que calgui fer, l’important és crear una petita indústria musical gitana, un segell discogràfic que vagi creixent amb criteri i valor creatiu. Si no canvia el Flamenc, aquest morirà com l’està fent, i ja no tindrem fucking fotuda veu amb la qual disparar i expressar el que som. La política, aquesta vella moribunda, no és el camí. La radiant música sí que ho és. Els negres en els anys cinquanta i seixanta ho van saber fer i ara continuen amb un llegat del qual ningú dubta que és negre d’arrel. Els gitanos s’han deixat robar el seu únic i més recognoscible gest cultural, espiritual i universal. I el Flamenc està a punt de desaparèixer com a instrument de poder i protesta que canviï nostre fucking fotut món.

Des d’aquí a totes les Roses Parks del món que ens van ajudar amb un lleu gest a reconèixer-nos independents, lliures i conscients. I des d’aquí convocar als gitanos i a les gitanes a pensar sobre el que hauria de ser gestionat per nosaltres mateixos.