La teoria del caos diu que el simple aleteig d’una papallona pot provocar un cataclisme a l’altra punta del món. El 25 de maig de 2020 a Minneapolis, George Floyd moria assassinat a les mans d’un agent de policia. Hores després, el món cremava.

Quan el passat el 19 de juny de 2021, un policia en la localitat de Teplice, a la regió de Bohèmia a la República Txeca pressionava amb el seu genoll el coll de Stanislav Tomáš fins a matar-lo, les autoritats txeques van trigar molt poc a afirmar que no calia afanyar-se a calificar aquest fet com un acte racista.

Poques hores després, el primer ministre txec, Andrej Babiš, i el ministre de l’Interior, Jan Hamacek, mostraven el seu suport als agents i a la institució policial.

Babiš va agrair als agents de policia pel seu treball: “no ho van tenir fàcil”, (gràcies per matar a una persona, nois, bona feina) i va comentar que les persones agressives no poden esperar que les tractin amb guants de seda. Babiš va declarar que una autòpsia judicial demostrava que Tomáš no va morir a causa de la intervenció policial, afegint a més que: “Això és trist, però una persona normal i respectable tindria dificultats per a ficar-se en una situació així”.

L’efecte papallona a l’inrevés. El cataclisme va destruir a la papallona.

En realitat, dubto que algú a hores d’ara es continuï sorprenent d’això. El sorprenent seria trobar condemna, suport i comprensió per a la víctima i la seva família. Però s’ho mereixia, Tomáš era un gitano que segons sembla anava drogat (o no, qui sap) i atemptava contra la seguretat dels agents de la llei. Què podien fer els pobres policies?

Molts es continuen preguntant si això del racisme sistèmic està ben definit, perquè, en circumstàncies normals, un ús excessiu de la força per part de les autoritats policials sol quedar impune i quan es declara culpable a un policia o qualsevol altre agent de la llei, els lobbies de sindicats policials, connexions amb les fiscalies i altres, reben un suport polític on trobem una relació simbiòtica bastant palpable.

El problema de comparar el cas de Floyd amb el de Stanislav és que les comunitats gitanes a Europa i la resta del món continuen sent ciutadans de quarta, cinquena o sisena categoria i la República Txeca no és els Estats Units.

La diferència és que, a les poques hores de morir Floyd, centenars de milers de persones en totes les ciutats dels Estats Units, van sortir al carrer en un moment de dolor i indignació que ràpidament va donar pas a un debat que va traspassar les fronteres nord-americanes. En menys d’un mes, el moviment #BlackLivesMatter va ser reivindicat per una nació sencera i per la resta del planeta.

Suport de polítics de gairebé tots els signes (menys els d’extrema dreta, clar), tant a Espanya com en la resta d’Europa van ser clarament visibles. Debats en els parlaments nacionals. Eurodiputats demanant la paraula per a mostrar el seu suport a les comunitats afroamericanes i condemnar explícitament la violència basada en motius racials.

I és que, les coses com són. Els nord-americans en qüestió de màrqueting, no tenen rival i els europeus, com a bons actors secundaris, són els millors compradors de qualsevol cosa que surti del país de les barres i estrelles.

Perquè sí, hi ha víctimes de primera i víctimes de quarta, però això no és culpa de les víctimes. Les víctimes, víctimes són, morts es queden.

Un any després d’això de Floyd, el policia va ser declarat culpable i condemnat a presó. Els activistes nord-americans van mostrar alleujament, encara que demanaven més, ja que les comunitats afroamericanes en aquell país continuen sent les més castigades pel racisme sistèmic i institucional que impera en aquell sòl.

I és que, com deia abans, als nord-americans no hi ha qui els guanyi fent màrqueting, perquè la narrativa del discurs —gairebé retransmès en directe per televisió, reportatges recollint testimoniatges d’altres víctimes, protestes, judicis, declaracions de famosos, esportistes clavant els genolls al sòl— va ser senzillament perfecta. Per això Hollywood està a Califòrnia i no en Santa Coloma de Gramanet o als afores de Teplice.

També és just dir que tot això es deu als innombrables aliats que tenen aquí a Europa. Qualsevol col·lectiu, fos el que fos el seu radi d’acció, no va dubtar a sortir i fer costat a la família de Floyd, a fer comunicats oficials i a aixecar el puny en senyal de lluita. Qui són els aliats de les comunitats gitanes?

El racisme sistèmic segueix present. Als Estats Units i a Europa, i a pesar que ningú és capaç d’acabar amb ell, uns saben combatre-ho i els altres no. Endevinin qui és qui.

El poble romaní continua sent maldestre i lent a l’hora d’entendre l’activisme. Sempre depenent d’un poder superior. Sempre a costa de que el Consell d’Europa demani una recerca independent, que una organització privada reaccioni o que el partit polític de torn faci alguna declaració a través d’algun diputat ras (i si pot ser, racialitzat, que li dóna més joc).

Sempre es necessita una tutela i algú que ens porti de la mà. Perquè, a més, els suposats aliats que haurien de tenir les comunitats gitanes, no solen tenir la iniciativa per si mateixos per a secundar, reivindicar i protestar junts.

Mentre escric aquestes línies, amb prou feines s’ha aconseguit ajuntar a un centenar de persones a Madrid i a Barcelona per a protestar enfront del consolat txec.

Quan va ocórrer això del Floyd, les comunitats gitanes sí que van ser aquí. Quan l’estat d’Israel estava matant civils en sòl palestí, les comunitats gitanes van ser aquí. Quan les dones han sofert la violència masclista, les comunitats gitanes van ser aquí. Quan succeeix un atac homòfob, les comunitats són aquí.

Però ara les comunitats gitanes continuen estant soles, desemparades, sense unió. Cometent la malaptesa de comparar i demanar atenció escrivint en cartells #RomaLivesMatter, que, amb tot el respecte, sona igual de ridícul que el #WhiteLivesMatter. Alguns fins i tot se sentiran satisfets si algun periòdic treu un titular ridícul dient que Stanislav és el nou George Floyd.

Serà un greu error, un més, el comparar víctimes i pretendre fer de Stanislav el Floyd gitano, perquè cap dels dos són màrtirs. Són víctimes, van morir assassinats a les mans de la policia. Cadascuna en un país diferent.

Les comunitats gitanes poden caure fàcilment en aquesta narrativa copiada, perquè no tenim cultura en activisme. Tenim cultura en associacionisme. En projectes per al meu barri, per a la meva associació i per a publicar fotos en xarxes socials de les moltes coses que fem amb els xavals gitanos. No tenim una visió global. No tenim estratègies. No sabem cap a on anem perquè no sabem a on volem anar. Sentim campanes i ens movem cap a on sonen, però no sabem per què sonen. No sabem fer-les sonar.

En els últims temps ens hem centrat exclusivament a debatre sobre lo simbòlic (qui té privilegis, qui té poder, qui ha de canviar-ho) i ens hem oblidat totalment del material: les desigualtats i la violència. Ambdues es cobren vides.

Continuem volent que els que ostenten les riqueses i el poder “s’adonin” dels seus privilegis i de la seva opressió mentre nosaltres parlem sobre simbolisme, centrats en la performance i oblidant el motiu.

Portem més de 40 anys mirant-nos el melic, creant ídols més que líders i alimentant egos. Encara que també és just dir que el sistema europeu no és el sistema nord-americà. El poder de la societat civil a Europa continua sent escàs i confús. I el coneixement de com exercir poder des de la societat civil continua sent una quimera entre l’associacionisme romaní.

Stanislav Tomáš serà un nom més que unir a la llista on es troben les víctimes hongareses que van morir a les mans de grups neonazis en 2008. Serà una víctima més com Eleazar García a Espanya. Tant se’n fa!

A Espanya vendrem que tenim un pacte contra l’antigitanisme. A Europa es proclamarà amb orgull que tenim estratègies nacionals per a la “integració” gitana. No s’enganyin, aquí no s’estan removent les consciències. La resta de minories estan ocupades en els seus assumptes, els representants polítics estan repassant la seva narrativa parlamentària i preparant piulades i redactant cartes de protesta molt serioses i molt concises en els despatxos de Brussel·les. Fum.

I aquí seguim, amb una altra persona gitana morta a les mans de la policia, amb la resta del món sense assabentar-se de res i aquí segueixen les comunitats gitanes, sense saber cap a on moure’s ni per què cal moure’s.

 

Font de la imatge ‘The Sidney Morning Herald’